12/31/2011

Vides desafinades


Una colla de joves en la trentena, musica indie, rotllos sexuals i sentimentals, oficis postmoderns com manager musical, informàtic, mestre (!)... Contada així la novel·la, té tots els ingredients per aplicar la dita del meu poble, "amagueu els patos que ve la tronà", perquè pot semblar una historia superficial i fàcil per a un públic jove.
Doncs no, en absolut. Els personatges de vides desafinades lluiten per fer-se una vida feliç, treballen en coses que els agraden i interactuen entre ells amb una maduresa i autoconsciència digna de contar. Gerard i Vicky en la primera part, Marta i Francesc en la segona, i Jordi i Alícia en la tercera, traven una història caleidoscòpica que es llegeix amb voracitat, tot i que el llenguatge no fa concessions al lector. Canvis de registre en funció del personatge, utilització de l'estil directe barrejat en una narració indirecta, alternància del diàleg amb el monòleg intern; tota una sèrie de recursos expressius que fan d'aquesta novel·la un plaer per al lector avesat.
La realitat sempre és diversa, i en funció dels ulls que la conten apareix d'una manera o d'altra; per això és vital comprendre aquest joc de vides desafinades en funció de la melodia que la toca. Cada personatge aporta una visió matisada, afegeix complexitat al nuvol sentimental que els envolta i aclareix la sintonia entre un rerefons sorollós. Si afegim el retrat d'una València encara màgica i d'una Barcelona en mutació, obtenim un retrat generacional que es llegeix amb voracitat, fins i tot per a persones que no ens trobem en aquesta franja vital ni en l'òrbita d'interessos dels personatges.
Potser la indefinició personal que persegueix als personatges podria ser conseqüència de la banalitat vital, però no és el cas, perquè el nivell d'autoconsciència sobre les seues relacions afectives, sobre la parella i les expectatives que persegueixen adquireix un to clarivident. Potser massa i tot, podríem dir, perquè ja voldríem la majoria de nosaltres autocomprendre els nostres sentiments de la manera tan clara com ho fan els personatges de la novel·la.
Al final les vides desafinen més que les cançons, tot i que les decisions es prenen amb responsabilitat, però determinat soroll inclassificable, el de la venjança, el de la rancúnia, el de l'odi, acaba convertint-se en sintonia dramàtica. Com sol passar a la vida.

12/30/2011

La pública

Mirar la tele amb els canals de la televisió espanyola és un plaer, perquè des de fa uns anys s'ha convertit en el que ha de ser una televisió pública de qualitat. És cert que, al País Valencià, no tenim punts de comparació amb altres públiques, perquè no podem vore la TV3 des que ens la van censurar, i Canal 9 no es pot entendre que siga una pública estrictament.
L'altra nit vaig seure després de sopar a vore una pel·li en La 1, Zodiac, un thriller interessant carregat de crims sanguinolents, policies compromesos i periodistes honrats, però molt llarga. Malgrat això la vaig poder vore tota d'una tirada, sense interrupcions publicitàries ni talls innecessaris.
Anit una altra pel·li en La 2, Un mundo para vivir, un road movie americà independent ben àcid amb l'estil de vida americà, de Sam Mendes. Bé, a la informació posava que començava a les 10'15 i acabava a les 11'30, doncs exactament a aquesta hora va començar i acabar. Quin goig, quin respecte cap els televidents, quina formalitat, quina manera més honrada de tractar a l'audiència!
Si acudim al canal 24horas o als informatius de La 1 i La 2 tenim informació seriosa, ben tractada, narrada de manera professional i clara, amb sinceritat i honradesa. És un dret al qual la democràcia no pot renunciar, però que als temps que corren s'ha convertit en un privilegi.
Hem de reconéixer que una de les millors herències dels governs Zapatero és la tele pública. Al remat s'ha vist que l'estratègia d'eliminar la publicitat i finançar la pública a càrrec de les altres operadores de telecomunicacions, ha estat una via encertada i saludable. Això i el compromís d'intervenir mínimament en la faena periodística i professional.
Ara que Cuatro ha quedat com un segon canal de la insuportable Antena 3, i que a la Sexta li queden dos telediaris i un Intermedio, necessitem la pública més que mai. La televisió és un dels mitjans principals d'informació i entreteniment de la ciutadania, i per això la seua vitalitat és imprescindible per al bon funcionament democràtic. Esperem que el govern Rajoy entenga açò i no caiga en la temptació del seu antecessor popular i convertisca la tele pública en un No-do encobert o en un calaix residual sense competitivitat.
Senyor Rajoy, baixe'ns el sou si és necessari, però no ens destrosse la tele pública, per favor!

12/29/2011

La piel que habito

He de dir, de primeres, que no m'agrada Almodovar. No m'ha agradat mai, i tampoc he aconseguit que m'agradara amb el pas del temps i la gran quantitat de premis i reconeixements internacionals i nacionals al seu cinema. Tot i això, també he de dir que m'he imposat, quasi com un deure, vore les noves pel·lis que ha anat fent i he intentat trobar-li el trellat que, de segur, té.
Amb l'última, La piel que habito, Almodovar confirma la seua capacitat narrativa. Amb el pas del temps i la quantitat de films que ha dirigit, ha aprés l'ofici de manera magistral. És capaç de narrar històries inversemblants i el ritme que adquireix la història sol estar ajustat a les intencions que es proposa. Tècnicament ha adquirit una maduresa envejable, encara que potser en aquest aspecte influeix que s'ha sabut rodejar d'un bon equip tècnic i que disposa de pressupostos ben generosos.
Fins ací les lloances, la resta totalment prescindible. La història que conta és increïble i ridícula, sense la més mínima tensió narrativa, exempta d'emocionalitat i gratuita. No exprimeix les potencialitats narratives de la història, ni una referència a un conflicte de gènere, ni una reflexió sobre la condició sexual, ni un conflicte d'identitat. El problema amb Almodovar sol ser el de, per què ens contà açò? Què pretén? Al final de la pel·lícula no acabes de saber què és el que volia dir l'autor. Potser perquè no volia dir res, i això és totalment respectable, però també és d'una vacuïtat i falta d'idees molt post-moderna. Pel que fa a l'estil cinematogràfic sol pecar de pretenciositat, amb plànols preciosistes i arriscats, però innecessaris. Personatges rebuscats, i successos extravagants intenten crear un món personal i únic, però esdevenen històries increïbles sense credibilitat.
Al remat, vore les pel·lis d'Almodovar s'ha convertit en un ritual inútil, tan gratuït com innecessari.

12/28/2011

Paraules

És una opinió comuna pensar que internet representa el triomf de la imatge, que les paraules han perdut valor davant de l'impacte emocional de les imatges. Diuen que els videos muntats a Youtube augmenten exponencialment i que les fotos i altres imatges dominen Tuenti i Facebook. I és cert, però no perquè les paraules hagen perdut el seu valor, sinó perquè aquestes imatges acaben aprofitant el poder de la paraula per transmetre un misssatge congelat. I si no, que li ho conten a Google.
El gegant informàtic (tal i com explica un article ben interessant aparegut a Le Monde Diplomatique del mes de desembre: Kaplan, Frederic. Cuando las palabras valen oro. Google y el capitalismo lingüístico) ha basat el seu predomini a la xarxa en el domini del llenguatge a través de dos algoritmes, un que determina les recerques que fem al seu buscador, l'altre el que posa preu a les paraules per tal de fixar els interessos publicitaris dels seus anunciants. Google és un autèntic baròmetre d'utilització del llenguatge, però amb uns interessos ben diferents als de les Acadèmies de la llengua. Quan Google completa les nostres recerques automàticament, o corregeix una paraula mal escrita, està portant-nos al lloc on li interessa, a valorar la nostra paraula màgica per tal de cobrar-la.
Qui diu que les paraules no tenen preu? Google l'ha posat i el cobra, és una mena de capitalisme lingüístic sobre el qual haurem d'estar atents, perquè la tendència més rendible és la de les frase fetes, locucions establertes i paraules comodí. Si a aquest fet afegim els TT (etiquetes) de Twitter, trobem que el llenguatge continua sent el suport del pensament digital. Ara bé, el problema és que qui domina el llenguatge, domina el pensament, i Twitter marca els interessos dels seus usuaris amb les etiquetes més piulades, mentre Google ens "ajuda" amb les paraules confuses.
Qui domina el llenguatge, domina el pensament, no ho oblidem, per tant el perill de manipulació passa pel domini de les paraules que, a hores d'ara, es troba a les mans d'unes empreses privades que busquen els seus interessos.

12/11/2011

Storytelling

Acabe de llegir el llibre que va teoritzar l'Storytelling. (Salmon, Christian. Storytelling. La máquina de fabricar historias y formatear mentes. Península. Barcelona. 2008). Es tracta d'un fenomen del qual ja vaig escriure quan va eixir el llibre, pel 2008, aplicat a la televisió.
El concepte és d'una rabiosa actualitat perquè defensa que els humans necessitem uns referents narratius que donen sentit a la nostra existència. Però que aquesta necessitat natural i normal ha estat utilitzada des dels últims 30 anys amb un vocació de manipulació, de domini de les mentalitats. S'ha utlitizat en política (per part sobretot de Bush Jr.), màrketing, direcció d'empreses, informació, etc. 
I mentre llegia, no podia deixar de recordar el cas del nostre País, un lloc on uns polítics han venut una imatge de ciutat i de País que no es corresponia amb la realitat, però que ha aconseguit en un cert imaginari col·lectiu de la població fins al punt de vore una realitat diferent a la que tenien davant dels nassos. Veien grans operacions turístiques on hi havia projectes megalòmans i balafiadors, veien premis internacionals on sols n'hi havia negoci a costa de tots, veien una ciutat neta i moderna on només teníem abandó i venjança. Com han aconseguit els nostres polítics vendre un relat inexistent? 
Doncs fonamentalment amb el control de la informació (no sols a través del Canal 9), a través de rodes de premsa, filtracions informatives i grans actes mediàtics. Una operació perfectament planificada que ha aconseguit vendre a una part de la població una visió de si mateixos molt més reconfortant que la que li oferia una esquerra queixosa i negativa.
El problema, ara, és com generar una visió alternativa, un relat més ajustat a la realitat i sincer, però optimista i esperançat al mateix temps. Una faena difícil, però imprescindible. Potser ara que els vestits han eixit dels armaris siga una bona ocasió per refer el relat, per aportar a la ciutadania un espill en el que mirar-se que no els done vergonya, però els (ens) ajude a identificar-nos. Un relat no manipulador, una autèntica autoconsciència orgullosa de viure al nostre País. 

12/04/2011

Mercats

Solem al·ludir amb el terme "mercats" a una mena de mà negra que controla, manipula i domina l'economia sense pietat. L'eufemisme i l'opacitat ajuden a mostrar la seua acció com una cosa inevitable i necessària, però la llunyania i desconeixement ajuden a desmobilitzar i desencoratjar qualsevol protesta.
Però Ramonet, a l'editorial d'aquest mes de Le monde diplomatique, desvetla l'autèntica cara d'aquests "mercats" que, al remat, no són gens desconeguts: 
"¿A qué llamamos “mercados”? A ese conjunto de bancos de inversión, compañías de seguros, fondos de pensión y fondos especulativos (hedge funds) que compran y venden esencialmente cuatro tipos de activos: divisas, acciones, bonos de los Estados y productos derivados.


És a dir, que els mercats són els mateixos bancs als quals dipositem els nostres estalvis, mantenim el pla de pensions i cobrem la nòmina. Els Botin, González o Rato juguen amb els nostres diners per tal de fer-nos més pobres. Hem de reconéixer-ho, és una maniobra magistral, primer controlen els nostres estalvis, els inverteixen de manera especulativa, els fan quebrar, demanen diners a l'estat per salvar-se el cul i, quan ho aconsegueixen, extorsionen els estats amb interessos exhorbitants que empobreixen els seus xicotets inversors, als quals els deixaran, també, diners a interessos altíssims. 
Efectivament, ho recorda Ramonet: 


"Lo peor es que, contrariamente a lo que podría pensarse, esos “mercados” no son únicamente fuerzas exóticas venidas de algún horizonte lejano a agredir nuestras gentiles economías locales. No. En su mayoría, los “atacantes” son nuestros propios bancos europeos (esos mismos que, con nuestro dinero, los Estados de la UE salvaron en 2008). Para decirlo de otra manera, no son sólo fondos estadounidenses, chinos, japoneses o árabes los que están atacando masivamente a algunos países de la zona euro." 


L'engany és un truc de prestidigitador, perquè es realitza davant dels nostres ulls; de tan visible és transparent. Fins i tot, l'actual crisi del deute, no és més que un avís als dirigents polítics europeus que, fa un any, per octubre de 2010, es van atrevir a demanar la participació de les entitats privades en l'eixida de la crisi amb la depreciació del deute. La resposta fou la que tots sabem, la quebra d'Irlanda i l'extorsió primer a Espanya, després a Itàlia i fins i tot a França i Alemanya.
Aquests mercats tenen una cara ben visible i una moral evident, no es permetran perdre ni un ral, encara que això genere misèria, mort i patiment. Per això amenacen obertament els dirigents polítics i, si tenen cap dubte, els substitueixen per dirigents tècnics de dreta, antics gestors de Goldman Sachs i clarament causants de l'expoli i el robatori. Posar la rabosa a tenir cura de les ovelles és l'últim dels trucs de màgia que es permeten, més enllà d'això, la màgia deixa de ser útil i l'exercici tirànic del poder esdevé la solució definitiva.