11/28/2011

Països catalans


Els Països Catalans són un referent de l'imaginari col·lectiu del nacionalisme valencià. No existeix un nacionalista al País Valencià que no s'haja fet alguna vegada la pregunta de com seria el nostre país si es trobara dins d'una unió política catalana. Però, per desgràcia, no sembla que aquesta siga també una preocupació del nacionalisme català que, d'un temps ençà, sembla haver soltat pes i s'ha centrat en un objectiu més realista, el de la seua pròpia independència.
Faig aquest comentari arrel de la lectura d'un llibre publicat el 2008, Crònica de la independència, de Patrícia Gabancho. Es tracta d'una ficció periodística sobre com seria una Catalunya independent l'any 2037. Suposant que el 2012 s'arriba a la independència de manera pacífica, amb el recolzament europeu i sense un tret (només un acte terrorista espanyol). A partir d'entrevistes fictícies i articles periodístics inventats es traça una societat integrada, més tolerant i més europea. Li he trobat poca visió de futur i poca reflexió profunda sobre els problemes socials més importants. Però si una cosa m'ha indignat és la referència al País Valencià i a les Illes, que es redueix a una sola menció, per a dir que les Illes es van integrar a Catalunya i que el PV com que era del PP, doncs no va voler, i au, tots fatxes i espanyols. Increïble el desinterés i desconeixement amb el que ens tracten.
La referència a les Illes, apareix a la pàgina 65 i diu:
"Però es va ver l'annexió de Mallorca (és la pregunta de l'entrevistadora):
Perquè ells van voler, aquí no es va moure un dit. Quan hi va començar el moviment, Catalunya ja havia construït alternatives, ja es veia que es podien fer les coses d'una altra manera. I a més, la veritat, havien quedat aïllats perquè per anar a Mallorca des de Madrid havies de passar per sobre de Catalunya, saps què vull dir?, i la cosa va anar pujant de to. Quan es va plantejar seriosament ja havien passat deu anys, i l'èxit de Catalunya hi va ajudar, les coses com siguin. Els catalans són com són, però quan s'hi posen, funcionen. La independència va servir perquè molta gent pugés al carro, els millors, tothom hi volia aportar el granet de sorra, i la cosa va funcionar. Es va veure el canvi. Hi havia com una energia."
És a dir, que tota la faena la van fer els catalans, perquè els mallorquins, com que es van quedar aïllats i tots són hostalers, doncs van veure el negoci i s'hi van apuntar. Vergonyós!
Però la referència al PV és encara pitjor, a la pàgina 66:
"I com és que València no va seguir? La lògica hauria estat re-fer els Països Catalans, no? (és la pregunta)
És que no en va quedar ni un, de catalanista, a València. Els van machacar. València era molt Partit Popular. Els catalanistes eren quatre gats, uns quants escriptors i 1'Eliseu Climent. Ho van prohibir tot. Els van fer la vida impossible. La gent sí que parlava valencià, el poble, vull dir, perquè de classe mitja en amunt tothom era del Partit Popular. No dic que hi hagués repressió, però casi."
És a dir que els catalanistes som quatre gats, bé, tres perquè el quart és l'Eliseu, i tots escriptors. I el valencià el parla la gent del poble, com abans, com als temps del franquisme.
El desconeixement de la realitat del País és tan escandalosa que el soroll no ens deixa parlar. Amb aquesta visió és lògic que ens hagen abandonat en la batalla de Tv3, de la llengua i les que queden per venir. Ja podem buscar-nos les llentilles!

11/21/2011

Resultats definitius

Afegeix la llegenda
Una anàlisi més detallada i tranquil·la dels resultats electorals ens han de permetre vore més clar.
A escala estatal, el PP no arriba a traure 600.000 vots més que al 2008. Amb aquests vots augmenta la seua representació parlamentaria exponencialment, ja que passa de ser el primer partit de l'oposició al 2008 a convertir-se en partit governant amb majoria absoluta. Quasi res! I tot perquè un 2% menys de participació a les votacions suposen 1'5 milions menys de vots, que perd totalment el Psoe. En total els socialistes perden 4 milions de vots. Un càstig merescut a unes polítiques erràtiques i claudicants davant dels interessos dels mercats. Al final ha quedat clar que per a fer polítiques neoliberals, millors els partits de dreta. L'abstènció i la reducció de vots al 2n partit majoritari, han permés que la llei d'Hont amb circumscripcions molt menudes, faciliten el triomf de manera absoluta a un partit amb el 44% dels vots emesos. La llei electoral és insostenible des de fa temps i, de segur que n'hi ha solucions sense perjudicar els partits nacionalistes. Per exemple fer les circumscripcions més grans, a nivell autonòmic, i no aplicar cap tipus de correcció ni limitació percentual.
Com dèiem, el Psoe perd 4 milions de vots que van fonamentalment a  IU, 700.000 vots més, UPD 800.000 vots més, Compromís 100.000 més, Equo 200.000 més, CiU 250.000 més... i ja tenim 2 milions, més el milió i mig de l'abstenció, quasi arribem als 4 milions. Una debacle, la socialista, que els haurà de fer replantejar-se tota la seua orientació i pràctica política. Necessitem un partit socialista alternatiu, no radical ni revolucionari, però sí reformista i amb propostes alternatives al pensament únic del mercat. O es converteixen en alternativa creïble o no seran necessaris.
Unes dades curioses són les d'ERC, que perd 40.000 vots menys i les del BNG, 20.000vots menys. A ERC li ha passat factura el tripartit i l'augment de Convergència (que té collons la cosa, no vols retalls? dons va, dues tasses! Els catalans també són masoquistes, també), però al BNG no ho entenc.
Al País Valencià el PP perd 30.000 vots, això vol dir que, tot i tenir percentatges superiors als de la resta de l'estat, la seua tendència és inversa a la del PP espanyol. Ara bé, també podem pensar que 30.000 volts són un preu raonable per 4 vestits i 5 corbates. A casa nostra, en canvi, el Pspv segueix la tendència a l'abisme de la resta de l'estat, 400.000 vots menys, uau! I amb l'afegit que ja porta 16 anys al desert i en caiguda continua. Ací no podem parlar de refundació, sinó que cal una autèntica catarsi. Per favor, feu fora l'Alarte i poseu el primer suplent que jugue en primer regional (qualsevol regidor d'un  poble menut), de segur que ho farà millor.  Al nostre país, l'esquerra sembla assentar-se, si bé dividida, com sempre, perquè tant Eu, que augment vora 100.000 vots, com Compromís 100.000 més, recullen la meitat de la desfeta socialista. UPD  arreplega 125.000 vots, i l'abstenció fa la resta, un 3% menys, 130.000 vots menys. Els abstencionistes hauran de replantejar la seua estratègia, perquè ha permés que el PP augmente escons amb menys votants.Una data singular és la d'España 2000, que dobla els seus resultas i passa de 4.000 vots a 9.000 al País Valencià. Un avís, un pilot d'emergència que s'encén, tot i que encara no té la magnitut de Plataforma per Catalunya, que arriba a 50.000 malalts que els van votar.
Amb aquestes dades podem traure alguna conclusió:
1. El PP no ha guanyat les eleccions, les ha perdut el Psoe
2. L'abstenció, mentre no arribe a xifres majoritàries, només afavoreix majories absolutes i partits majoritaris.
3. L'esquerra té un problema, perquè disposa d'una majoria social que no es tradueix electoralment.
4. La legislatura serà difícil, perquè el partit majoritari té 10 milions de partidaris, però davant té 9 milions de convençuts d'esquerres, molt actius al carrer, i 10 milions d'abstencionistes que poden convertir-se en molta baralla de barra de bar i alguna ocupació de plaça pública. No serà tan fàcil governar una societat escindida.
5. A la gent li agrada la canya, com més retalls anuncies, més et votaran. Però açò no durarà sempre, compte!
6. Què fàcil es montar un partit light! que s'oriente en la direcció del vent. Els vots d'UPD acabaran recolzant el PP i volaran amb la mateixa facilitat que el vent els ha portat.
7. Sobre 35 milions de possibles votants, al PP l'han votat 10 milions, no és tant com sembla. Quan mireu al vostre voltant penseu que un de cada quatre serà votant del PP.
8. Al País Valencià, la proporció és un poc major, sobre 3'6 milions de potencials votants, el PP ha rebut 1'4 milions, un de cada 3. Ací és més fàcil trobar votans del PP al nostre voltant, però penseu que són els mateixos sempre. No augmenten. Al PV s'ha creat una societat escindida, molt allunyada entre sí, amb visions diferents de la realitat social. I potser irreconciliable.

11/20/2011

Resultats

Ja està, s'ha consumat la victòria més gran de la dreta en la història de la democràcia i la debacle més catastròfica del Psoe. Era previsible, però no se ben bé per què, encara esperava una certa reacció de l'electorat contra aquesta victòria. I la reacció ha existit, perquè els partits minoritaris han augmentat ben considerablement.
Els resultats eren inevitables, des de la tornada de Zapatero de Brussel·les amb la cua entre les cames i la imposició del pla d'ajust, que la victòria de Rajoy estava cantada. Des d'aquell moment el Psoe no ha tret el cap, obligat, semblava, pels deures de govern, o potser per la manca d'idees. I l'electorat es mou a grans trets. Obligat per un sistema fictíciament bipartidista, si el psoe ho feia mal, només quedava el PP. En realitat, ambdós defensaven les mateixes polítiques, però això no es veu al debat polític.
Les opcions veritablement alternatives han augmentat, EU, Amaiur, Compromís-Equo, ERC, BNG, G-Bai... però no ha estat suficient, i la llei d'Hont fa la resta. Al final, amb un 44% per cent dels vots, aconsegueix el 55% dels escons, i a qualsevol partit minoritari li costen 10 vegades més els seus diputats.
Però que no us enganyen els percentatges, el PP ha tret els mateixos vots que fa 4 anys, 10 milions i escaig. No han augmentat, continuen votant-los els mateixos, però ara els vots del Psoe s'han quedat a casa o han anat a IU i UpD. La seua estratègia és la societat esquinçada, mantenir el pessebre, alimentar als seus i tenir-los convençuts. Però guanyen per la nostra desídia, bé, nostra o dels qui no han votat.
Pense que açò no és una solució, sinó aprofundir el desastre, i els efectes els pagarem tots.

A més a més els resultats necessiten algunes reflexions:
A València, el PP perd 30.000 vots respecte a 2008, "Si estirem tots, ella caurà, segur que tomba, tomba, tomba.."
Compromís aconsegueix vora 100.000 vots més que al 2008, i EU més de 90.000. L'esquerra està construint-se.
Un escò del PP o del Psoe val 70.000 vots, El d'Eu 169.000, i el de Compromís 124.000. això és justícia electoral? Per què el meu vot val menys que el d'un votant del PP? Algú m'ho pot explicar?
El Psoe perd a València 400.000 vots. 200.000 se'n van a EU i Compromís, 120.000 a UPyD. La resta s'ha quedat a casa. Enhorabona abstencionistes!
CiU guanya 200.000 vots. Supose que els retalls a Sanitat donen vots. Prepareu-vos a portar els llençols a l'hospital, quan us toque, és clar. Ací que més retalla recull més vots encara. Increible!
BNG, ERC i G- BAi són les úniques forces d'esquerra que perden vots. Qui m'ho pot explicar? A ERC supose que li passa factura el tripartit i l'escisió interna, i a G- Bai l'entrada d'Amaiur, però al BNG?
Equo, quan es presenta sol, no trau un 1%, uns 200.000 vots. Els ecologistes a Espanya no poden anar en solitari, han de formar part de l'esquerra existent. A Catalunya i El PV, en canvi, entren amb ICV i Compromís.

11/18/2011

Porra electoral

A l'insti hem fet una porra. Tot i que sabem que és difícil encertar un ple d'escons, és una manera de fer la política una mica més divertida. Encertar els grans trets és més fàcil, sobretot aquestes eleccions; una majoria absoluta del PP sembla quasi segura, una davallada similar a la dels temps d'Almunia per part del PSOE és també prou certa. I un augment dels partits nacionalistes i minoritaris, si la llei d'Hont ho permet, és també segura.
Malgrat això, amb les enquestes passa com amb l'observació del moviment dels fotons a l'àmbit físic, que si projectes una llum sobre els fotons alteres la seua energia i, per tant, observes un fenomen nou. Les enquestes alteren els resultats, i una previsible victòria ppera pot fer mobilitzar l'electoral d'esquerres i dormir al seu. Ara bé, l'alteració de l'efecte observador és mínima, vull dir que un canvi important d'aquests resultats és força improbable, i més amb l'evolució que ha portat la campanya. Rubalcaba no ha aconseguit encomanar la por a la dreta, sobretot perquè la dreta ja havien estat ells. I Rajoy ha aconseguit callar de la manera que millor sap, i no ha dit ni piu sobre els retalls i altres doloroses mesures que, de segur, acabarà per implantar.
Amb tots aquests factors, jo m'atreviria a pronosticar uns 182 escons per al PP (la majoria absoluta pense que és, per desgràcia, segura), 125 per al PSOE (un fracàs que no és causa de Rubalcaba directament, però que amb la que han montat aquesta legislatura, es mereixen), 9 per IU amb ICV inclosa (perquè el vot d'IU sempre està unflat a les enquestes, supose que per l'orgull dels seus votants), CiU és la més difícil per allò de si els afectaran els retalls que ja han posat en marxa, però malgrat tot, pense que uns 14 diputats tenen assegurats. El PNB pagarà l'entrada dels abertzales al joc electoral i traurà uns 5 diputats, mentre Amaiur pot traure altres 5. UpyD, espere que traga 2 diputats per Madrid i prou, encara que hem de reconeixer que és una d'aquelles injustícies de la nostra llei electora. El BNG 2, ERC 3, Coalició Canària 2 i, això sí, Compromís-Equo, per fi, un diputat a Madrid, un fet històric.
De segur que, al dia següent, els partis d'esquerra no socialista manifestaran la seua alegria per l'augment de representació, però al remat, perdrem tots, perquè la victòria per majoria absoluta o relativa del PP és un "més de la mateixa medicina" que ja sabem que no funciona i que porta a empobrir als de sempre i donar a guanyar als que més tenen. Estem ajornant la catàstrofe.
I vosaltres, què en dieu, atreviu-vos a posar la vostra porra als comentaris!

11/13/2011

L'esquerra que vull

L'esquerra que vull hauria de demostrar una intenció clara d'aplicar mesures econòmiques com les que enumera Serge Halimi a Le monde diplomatique d'aquest mes:

"La izquierda debe romper con el actual orden europeo y con las políticas adoptadas por los socialistas:
Por ejemplo, sin un replanteamiento de la "independencia" del Banco Central Europeo (cuyos tratados europeos han garantizado que su política monetaria escape  a todo control democrático), sin cierta flexibilidad del pacto de estabilidad y crecimiento (que, en tiempos de crisis, asfixia cualquier estrategia voluntarista de lucha contra el paro), sin la denuncia de la alianza entre liberales y socialdemócratas en el Parlamento europeo (que ha conducido a estos últimos a apoyar la candidatura de Mario Draghi, antiguo banquero de Goldman Sachs, para encabezar el BCE), la recalificación de la deuda pública (a fin de no pagar a los especuladores que apostaron en contra de los países más débiles de la zona euro... Sin todo ello, la partida se iniciaría mal de entrada."
Evidentment els nostres socialistes són incapaços de subscriure aquestes propostes, sobretot perquè han sigut ells els que les han aplicat. Per això és necessària una esquerra conseqüent, que plantege un model econòmic alternatiu al de l'actual Europa. Ara bé, si hem de ser realistes, és cert que aquest programa econòmic és impossible d'aplicar des d'un sol país. Què passaria si Grècia, o Portugal, o Espanya decidiren aplicar-los? De segur que una exclusió immediata de l'euro, una fallida bancària i l'eliminació de crèdits. Després... no se sap. Però què passaria si fora França qui ho fera? I si fos Alemanya? Les coses canviarien i potser aleshores una nova Europa començaria a sorgir.
Per això hui més que mai, la solució als problemes domèstics és més Europa, més interrelació econòmica, una lluita social europea, sense abandonar la lluita local. (...)

Perquè, com continua Halimi, "El Estado se tambalea. Se ha emprendido una rápida carrera entre el endurecimiento del autoritarismo liberal y el desencadenamiento de una ruptura con el capitalismo. Esta última parece estar todavía lejana.Pero cuando el pueblo deja de creer un juego político en el que los dados están trucados, cuando observa que los gobiernos han sido despojados de soberanía, cuando se obstina en reclamar la puesta en vereda de los bancos, y cuando se moviliza sin saber adónde le llevará su colera, significa que al izquierda sigue todavía viva."
 Viva però desarmada, podríem afirmar nosaltres i el camí s'anuncia llarg i inevitable. El perill d'un autoritarisme liberal ( a l'estil de Berlusconi, ara que ha caigut) és real i només amb més democràcia i més esquerra podrem fer-li front.

11/03/2011

Democràcia

Que la democràcia que vivim no és la millor possible, això ja ho sabíem. Sabíem que les votacions santifiquen els partits de sempre, que coincideixen amb els que més diners tenen, que no podem votar a qui volem sinó a qui ens col·loquen a la llista, que després de ser triats a les votacions traeixen els programes amb els quals s'havien presentat, pacten, voten i decideixen sense consultar els ciutadans. Això ja ho sabíem.
Però un aspecte que és veritablement preocupant i que denota una qualitat democràtica deficient és la impunitat amb la qual balafien els recursos públics, sense cap control ni possibilitat de demanar responsabilitats. I no estic parlant de corrupció, perquè en aquest cas, el poder judicial encara manté una certa independència que acaba, si més no, jutjant els responsables. Al fet que em referisc ara és al d'aquell polític que no ha estat triat pel poble, com és Don Carlos Fabra ex-president de la diputació de Castelló, que es pot permetre soterrar 150 milions d'euros en un aeroport inútil que ofereix als seus netets, sense que cap poder democràtic puga parar-li els peus. I el problema és que açò no passa sols a Castelló, també a Ciudad Real, Reus o Chinchilla (jo que sé). A tot arreu, els polític governant tenen els suficient poder per tal d'hipotecar el futur dels ciutadans que els han escollit i, fins i tot, dels que encara no han nascut.
Aeroports sense avions, centrals nuclears contaminants, re-qualificació de terrenys de bosc cremats, ciutats de l'esport, de la llum, de les ciències i les arts, circuits de Fòrmula 1 al bell mig de la ciutat, televisions sense audiències o clarament controlades políticament. Mirem on mirem tenim exemples de decisions polítiques clarament tendencioses, que balafien els recursos públics o comprometen seriosament el futur dels ciutadans. Però què pot fer els sistema democràtic per tal de defensar-se d'aquestes decisions? Pràcticament res, ni pot aturar-les ni tan sols demanar responsabilitats polítiques als qui han pres decisions esbojarrades.
Si la democràcia no pot controlar els poderosos no és democràcia. Justament el seu sentit original fou el de posar setge a les decisions personalistes, autoritàries o unívoques. Però a hores d'ara, res d'això podem fer. Fins i tot els pressuposts de qualsevol comunitat autònoma, que són públics i han de ser aprovats als diferents parlaments autonòmics, són esmenats posteriorment, modificats i reorganitzats sense cap control ni publicitat. És el fracàs de la democràcia, la fi del control públic dels diners de tots. I després es queixen d'un referèndum avortat a Grècia. Democràcia? I una merda!