10/31/2011

Ja en som 7.000... milions!

Efectivament, l'ONU ha anunciat avui que ja som 7000 milions d'habitants al planeta. És un xifra esgarrifant que no ens pot deixar indiferents i ens ha de fer reflexionar sobre el destí que està prenent el món, tot i que de vegades pensem que el problema està en un altre lloc. Recorde quan era menut, allà pels anys 70 del segle passat, que la pressió demogràfica s'havia convertit en un tema recurrent. Se'ns va bombardejar amb una certa consciència de la limitació física i humana del planeta per a la qual no n'hi havia més remei que l'anticoncepció, l'educació i els avanços científics. Els dos primers per limitar els naixements i el tercer per poder alimentar els 5000 milions d'aleshores. Pel que sembla, cap d'ells ha funcionat satisfactòriament.
Després, als primers anys d'aquest segle, he vist altres missatges contradictoris amb aquell de la meua infància. L'envelliment de les nostres societats ens animava a tenir fills per tal de mantenir la seguretat social; l'orgull nacional es feia palés amb un lema com Som 6 milions, que la Generalitat valenciana, per allò de no ser menys, va copiar amb un semblant de Som 3 milions, com si la quantitat d'habitants marcara la qualitat del país. El dret de les dones a ser mares, dels països del tercer món a créixer o dels xiquets a náixer es va anteposar, de segur que amb raó, al fet inqüestionable que ja en som massa.
Però hem de pensar que el problema no és la xifra en si, sinó els problemes que implica. La fam, que continua matant diàriament uns 12000 xiquets al dia, la falta d'aigua, els conflictes armats pel control dels recursos, les migracions que aquests conflictes i les sequeres generen, la discriminació, la misèria i el patiment. El problema no són els 7.000 milions, el problema rau en la nostra capacitat de garantir-los uns drets bàsics. I a hores d'ara això és impossible.
Vist des d'aquesta perspectiva el problema és, per tant, com evitar el creixement exponencial de la població, ja que no podem donar-los una vida digna a tots. Aquest hauria de ser el principal tema polític del moment, però al món civilitzat estem buscant el medicament de l'eterna joventut, el combustible perfecte o la planta sense terra de conreu.
Amb aquesta perspectiva millor seria aprendre d'altres cultures més antigues i llunyanes. Una aldea xinesa aplicava l'eutanàsia activa als majors a partir d'una certa edat, i una pràctica ben comuna a moltes cultures orientals i amazòniques, era l'infanticidi. En fi, no vull dir jo que pugam comparar-nos amb aquestes civilitzacions tan endarrerides, però no em direu que el nostre mètode és més civilitzat. Per favor!

4 comentaris:

josevi ha dit...

Tampoco hay que preocuparse mucho Enric. Los desequilibrios biológicos son reequilibrados por la naturaleza y sus leyes (solamente hay que tener en cuenta, que en un nuevo punto de equilibrio biológico, no tiene porque ser compatible con la viabilidad del hombre tal y como la conocemos ahora). Por lo tanto, si no hay toma de conciencia e insistimos inconscientemente en desequilibrar el sistema “natural” (actualmente adecuado a nuestra biología), para que nos entendamos y en términos informáticos, digamos que el sistema se hace inestable y se fuerza un “re-set” automático. Así que, no hay mejor garantía de adelantar un “re-set”, que seguir con la cantinela del “crecimiento” en todos los sentidos (demográficos, económicos, explotaciones, etc…).

La vida es, un “flujo cambiante”, que en todo nivel, busca siempre el equilibrio.

Jesús Párraga ha dit...

"no em direu que el nostre mètode és més civilitzat"... Estoooo M'he perdut, Enric... Quin és el nostre mètode?

Enric Senabre ha dit...

Hombre Josevi, no defendía yo una especie de catástrofe humanitaria como solución. Yo opino, por el contrario, que la evolución social sigue otras lineas, y que si somos capaces de introducir un poco de racionalidad en ella podemos vivir mejor. Llámame optimista, con la que está cayendo.

Enric Senabre ha dit...

Matar-los de fam!!!!!!!