9/27/2011

La crisi i el sistema

Fins avui mateix jo era dels que creia que aquesta crisi tenia una ma negra darrere. Que estava dirigida per un "sanedrí" d'inversors i poderosos que coneixem com a "mercats" o "poder econòmic" o "inversors", que es reunien setmanalment per tal de marcar les línies fonamentals de la seua acció polític-econòmica. Pensava, també, que aquesta colla de dirigents, apretarien les economies mundials fins el moment precís per tal que el sistema no petara. No els interessava una revolta mundial, només una recessió controlada.
Però avui, després d'escoltar les declaracions del broker Rastani me n'he adonat de que estava equivocat, que el meu pensament estava captiu d'una manera de pensar pròpia de la filosofia del segle XIX. Una filosofia caduca, sistèmica, que concebia el funcionament del cosmos com un gran engranatge centralitzat per una ma negra.
Però resulta que no és així, resulta que Adam Smith tenia raó i el capitalisme funciona de manera ordenada perquè els seus membres busquen el seu interés i, en una persecució egoista del guany aconsegueixen que el sistema genere riquesa. Així ho expressa aquest broker a qui agraïm la sinceritat, si més no per fer-nos una idea de com funcionen les coses. Resulta que la recessió és una ocasió d'or per aquests taurons de l'economia, que saben de ben cert que els polítics europeus són uns inútils i uns cagats i que, mentre tinguen aquesta seguretat, continuaran jugant amb els fons que injecten a l'economia.
Molt bé, amb aquesta perspectiva egoista, la única solució que ens queda als pàries del món és aconseguir posar-los els collons a la gola i que la seua recerca de l'interés personal els faça amagar les dents durant un temps. Però com podem aconseguir això? Una opció seria l'aparició d'una cosa així com un polític que es plante cara i els demostre que no els deixarà continuar jugant amb els fons públics. Però com això és impossible, la única solució que ens queda es plantar cara a aquest sistema viciat amb un moviment revolucionari seriós, una cosa així com la comuna de París de 1871, la revolució russa o la República espanyola o la democràcia xilena d'Allende. Només quan se n'adonen que el poble va de debò i que no en pensa passar ni una més, el seu egoisme els farà conservadors i deixaràn de jugar amb els diners de tots. Mentre tot això arriba... ens conformarem amb fruir de la lenta agonia.

9/25/2011

El Papa i la moral ciutadana

Llisc a El País que Benet XVI demana als musulmans que acaten la llei civil alemanya i que, en el seu discurs de comiat d'alemanya, ha ressaltat l'ecumenisme com una necessitat del nostre temps. M'alegra llegir aquests titulars, perquè semblen marcar una línia de tolerància del catolicisme vers la resta de religions i un acatament clar de l'estat de dret i de la moral cívica democràtica. Però passat el primer ensurt, recorde altres manifestacions públiques del pare de l'església (per exemple sobre el matrimoni homosexual) i fins i tot manifestacions multitudinàries en protesta contra la llei de l'avortament que el govern espanyol va aprovar.
I pense que si la principal autoritat de l'església catòlica es permet donar lliçons de democràcia als musulmans (dels quals sempre es sospita que volen implantar la "sharia" allà on puguen), hauria primer d'aclarir les seues intromissions en estats majoritàriament catòlics com Itàlia, Irlanda o Espanya. En primer lloc hauria de demanar a tots els partits que porten el cognom "cristià" a les seues sigles, que se'l llevaren, que l'eliminaren per tal de salvaguardar la neutralitat religiosa de l'estat democràtic. Hauria també de demanar a les autoritats eclesiàstiques dels països majoritàriament catòlics que no intentaren influir en la legislació aprovada democràticament, que no intentaren imposar la seua moral religiosa a tots els ciutadans del país (molts d'ells confessats no-catòlics). Que avortar està mal (per als catòlics) i que els seus fidels no ho han de fer, però que no poden imposar la seua moral a la resta de ciutadans, que tenen el mateix dret a viure segons les seues conviccions. Hauria de demanar a determinades ordres religioses (com l'Opus Dei, els legionaris o els Kikos) que deixaren d'accedir als càrrecs decisius de l'estat, o que si ho fan en ús del seu dret, deixen a banda la seua religió i no afavorisquen els col·legis, persones o institucions afins. En fi, hauria de demanar als seus fidels que respecten les diferents maneres de viure l'amor i la parella i no s'oposaren a una llei que permet ser un poc més felices les persones que estimen persones del mateix sexe.
Tot això seria coherent amb la seua demanda als musulmans d'acatar la llei civil, fins i tot la faria més efectiva i creïble.

9/19/2011

Obama és un crack

Obama és el millor. Mentre Europa refreda l'economia, Obama proposa un pla d'activació econòmica amb inversions estatals considerables. Mentre Europa dubta sobre els impostos dels rics, Obama proposa un impost per aconseguir que els que més guanyen contribuisquen de la mateixa manera que  les classes mitjanes.
És cert que ha hagut de retrocedir en molts aspectes com el projecte d'universalització de la sanitat, la quantitat d'estímul públic al mercat i molts altres. Però és que al davant té el Partit republicà més conservador de la història. Malgrat els retrocessos, Obama ha mantingut  l'esperança i el camí. És, possiblement, un dels pocs socialdemòcrates que queden, a l'estil americà, és clar, però defensa unes postures econòmiques que ja les voldríem trobar al panorama europeu.
Mentre Zapatero ens ha fallat i Rubalcaba no ens il·lusiona. Sense cap brot verd arreu d'Europa -tot el contrari, el predomini conservador porta el camí de convertir-se en absolut- i amb unes imposicions de dèficit i contenció de l'endeutament tan grans, és molt difícil eixir de la crisi.
Obama, malgrat totes les desil·lusions, continua sent un referent d'una manera de fer política implicada amb la ciutadania, comprensiva i propera. Una manera de fer política a l'estil antic, el que busca la justícia social, garantir la igualtat d'oportunitats i ampliar espais de llibertat real.
Obama és un crack!

9/13/2011

INÚTILS!

Escolte la notícia de l'anunci de fallida de Grècia. El seu govern diu que no podrà pagar pensions ni salaris als funcionaris. Llisc que li demanen a Portugal una alte ajustament pressupostari de 1000 milions. Recorde les retallades de casa nostra, les persones afectades, els drames de l'atur, la misèria i la impotència.
I amb tot açò només em ve al cap una paraula, INÚTILS! Però es pot saber qui ha posat al davant dels països de la UE aquesta colla d'inútils, impresentables i ases? M'ho podeu dir? Es pot saber què és el que fan si, quan acaben de reunir-se i proposar unes mesures que diuen necessàries, els resultats econòmics són cada vegada pitjors? Però algú es farà responsable de les seues decisions? No n'hi ha presó per aquest tipus de delicte? Però el pitjor de tot és la reincidència, això hauria de ser castigat de manera més dura si és possible. Alguna raó oculta ha d'haver per a que aquests caps privilegiats que ens governen repetisquen una vegada rere una altra els seus errors. De segur que tenen algun interés ocult, perquè no pot ser d'altra manera, tant rucs no poden ser, de veritat.
Ja està bé de demanar sacrificis i alimentar els mercats amb diners públics. Són un pou sense fons que está menjant-se els recursos de tots. Necessitem un Banc europeu amb capacitat de préstec i gestió, inversió pública, imposts a les grans fortunes i a les inversions financeres, lleis contra el frau i l'especulació. Hem votat els polítics però no els banquers!

9/11/2011

Les cares dels retalls

Quan parlem de retalls només pensem en números, quantitats abstractes que sembla necessari esborrar. Però el problema és que qualsevol retall abstracte als pressupotos macroeconòmics es concreta en unes persones a les quals els afecta de manera directa. Si es tracta de sanitat, potser represente un mes de patiment, major incertesa o fins i tot un agreujament. Si parlem de serveis socials, més dependència, més solitud i fortes dosi d'amargura. Però jo us puc parlar d'educació, i us puc ben assegurar que els retalls educatius es tradueixen en baixa autoestima, abandonament i marginació social.
Com deia en un post anterior, al País Valencià hem quedat un poc al marge del gran retall que estan fent altres comunitats, però abans de la dimissió de Camps, es va preparar la gran retallada i ja es va reduir l'atenció a la diversitat, l'educació compensatòria, les ràtios i l'ensenyament en valencià. Vull dir que nosaltres ja tenim el retall fet, que s'ha traduït en menys professorat als centres.
Per exemple una mesura com la limitació dels grups ha portat a la desaparició de molts PDC's, grups especials que permetien a l'alumnat graduar amb unes adaptacions curriculars. La seua desaparició es traduirà en que 15 alumnes perden un any de la seua vida, se'ls aboque a una repetició i, en molts casos, a una pèrdua de autoestima i a un abandó del sistema escolar. Més fracàs i, sobretot, més patiment per a una gent que ja en té prou.
La desaparició de programes de compensatòria i d'atenció a l'alumnat immigrant significarà més separació, menys integració, més burles, més fracàs, més rancúnia, més odi, més desempar. Tot plegat una societat més insolidària i egoista. Els resultats ja els recollirem d'ací uns anys.
La reducció d'ensenyament en valencià crearà sentiments de revenja, d'abandonament i, en alguns casos, desencís, a més de posar en perill la tan necessària convivència.
L'augment de ràtios fins als límits legals màxims i fins i tot superar-los portarà desatenció, estres, suspensos, fracàs.
Això només a València, si pensem en les Comunitats on volen fer desaparéixer les tutories, augmentar el número d'hores de treball i el número d'alumnes per aula, podeu multiplicar per 3 totes les desgràcies personals i col·lectives que he enumerat abans.
Realment és rentable això? Paga la pena aquest preu? No caldria retallar en altres aspectes que no afecten tan directament la vida de les persones, la seua dignitat, els seus drets i la seua felicitat?
Jo no votaria mai un partit que em venga açò com un peatge necessari per millorar la societat, mai, de segur que està mentint-me. Ara vosaltres penseu-ho.

9/07/2011

Educació

Últimament només escric d'economia. Serà perquè la crisi ens ha sobresaturat la informació econòmica, o perquè l'agenda informativa ens marca les prioritats a força de repetició. El cas és que volia parlar d'educació, de la guerra educativa que mantenen comunitat educativa i administració a les comunitats de Madrid, Navarra, les Castelles i altres. Guerra de la qual nosaltres, el País Valencià, estem  un poc a recer. Ja estava bé, que portavem uns anys que no paràvem, amb l'amic Fontdemor, possiblement el pitjor conseller d'educació que ha ocupat el càrrec, bé, possiblement no, sense cap dubte el pitjor i més perjudicial per a l'educació de tots els consellers haguts i de segur que per haver.
En fi, que amb l'excusa de la crisi i la reducció del dèficit (excusa econòmica) s'està ajustant els comptes amb el sector públic, i l'educació, igual que la sanitat, és l'escenari d'un combat en el qual de segur que perden els ciutadans. L'excusa de l'austeritat és tan impactant que, en plena campanya electoral, fins i tot es barallen els candidats per demostrar qui retalla més. Ahir mateix, Fernandez Vara (expresident d'Extremadura) li replicava a Monago (president peper amb l'abstenció d'Esquerra Unida) que ells havien retallat més el pressupost del que vol retallar ara el PP (enteneu perquè no li va voler votar Esquerra Unida?).
La tormenta ideològica neoliberal és tan forta que que pocs polítics s'atreveixen a defensar els serveis públics (pocs dels partits majoritaris, és clar), amb la qual cosa tenim el peix venut.
Però no s'atrevirà ningú a reconeixer que aquesta política de reducció de la despesa pública i de menys imposts, és en la pràctica, un transvasament de diners de mans públiques a privades? Aquest escenari és ideal per a fer negocis, perquè tot allò que no cobreix l'estat s'ha de suplir per negocis privats, i tot allò que es deixa de recaptar passa a les mans dels que més tenen, mentre la resta perd poder adquisitiu per la via de la reducció de serveis.
Ho veieu? Volia parlar d'educació, del desprestigi del professorat com arma de guerra a les mans de la poma podrida d'Ana Botella, de la importància d'atendre adequadament l'alumnat, de tot això. I he acabat parlant d'economia, quina angoixa!