5/26/2011

Depressió

Encara no m'he recuperat dels resultats electorals. No m'atrevisc a dir ni pruna per allò de no dir coses de les que me'n penediré, perquè la primera reacció és la d'enviar-ho tot a fer la mà i amagar el cap sota l'ala, rodejar-se dels quatre amics més fidels, agafar bones borratxeres i fer la faena de la manera més digna possible (impossible) dins de les condicions que ens deixen.
De les borratxeres, ja penjaré les fotos al feisbuk, però de la faena, és discutible que ens permeten fer-la dignament. Jo treballe a l'educació pública, i a només tres dies de la nit electoral, ja han començat els retalls; 35 alumnes per aula, creació de grups mixtes lingüístiques, disminució de grups i, en conseqüència de recursos per atendre la diversitat... No vull deprimir-vos però els resultats d'aquest ajustament (desajustament) seran d'un abast imprevisible, vull dir, previsible. L'ensenyament públic se'n ressentirà seriosament, i l'ensenyament en valencià és possible que desaparega. Pel que fa al fracàs escolar, també és previsible que empitjore, i no acabe d'entendre com maquillaran els resultats per tal de rendir comptes a Europa.
No sé què passa a sanitat ni a serveis socials, però de segur que el panorama serà similar. Però clar, a mi la primera idea que m'ha vingut al cap és, no volíeu sucre? Doncs dues tasses. No voleu PP, doncs ací el teniu. Perquè en aquest cas no podem dir que no sabíem. Un milió dos-cents mil vots són molts vots d'acord amb el deteriorament de la cosa pública i a favor dels circuits de cotxes, motos i barcos.
Ara bé, passada la primera depressió, no podem més que pensar que la democràcia és molt més que els vots. Que, a més a més, tenen davant un milió de vots ben inquiets i actius, d'aquells que semblen més dels que són. I que no ens queda més que exercir tota la pressió democràctica que estiga a les nostres mans per tal de protegir un model de societat que, sabem de segur, és més convenient, tolerant i solidari. Per nosaltres no quedarà, aquells que per votació o abstenció, o per passivitat o comoditat es queden a casa seran els responsables d'un món més fred i insolidari. Però per nosaltres no quedarà.

6 comentaris:

RJ ha dit...

Per nosaltres no ha de quedar MAI!!

Josevi ha dit...

Tienes toda la razón. Los mismo sentimientos que has expresado, los he tenido yo (menos lo de las borrachera que, no va conmigo, je,je. Prefiero estar “en perfectas condiciones” (lo que se denomina comúnmente con presencia de espíritu) en las duras y en las maduras. Al igual que tú, no quiero decir nada más, de lo que luego tenga que arrepentirme.
Salud

Corpi ha dit...

Jo en canvi estic que no passe pel coll de la camisa. Ací al meu poble, hem tombat un ninot (del PP) que portava 24 anys fent i desfent com li donava la gana. Ara, després de treballar com a burros durant quatre anys, ens hem fet amb ell. A nivell autonòmic és diferent, el Psoe nacional ha fet molt de mal. Espere que Alarte se'n vaja a fer la mà i que entre un altre amb més caràcter, sinó, ja ho saben. I que treballen, que treballen.
Salutacions.

AlfredRussel ha dit...

La de l'educació és una de les batalles que no ens podem permetre perdre de cap de les maneres. Altres lluites poden ajornar-se, matissar-se o atemperar-se; però si perdem la de l'ensenyament estarem molt a prop de perdre la guerra. Els que esteu a primera línia, però també la resta de societat conscient que encara queda, no podem permetre-ho. I vull pensar com tu: no és fàcil, però per nosaltres no quedarà...

Jesús Párraga ha dit...

si perdem l'ensenyament... Ostres, com que no fa anys que l'hem perdut, l'ensenyament!!

Enric! Per a la depressió, Cipralex!
:)

Enric Senabre ha dit...

En fi, companys, veig que esteu animats, doncs feu temps, que ens espera un temps de mobilitzacions.