3/06/2011

Comunitarisme a la valenciana

El comunitarisme és una concepció de la ciutadania que basa la seua força en el fet que els seus ciutadans han de compartir uns referents morals, religiosos, lingüístics i culturals per tal de perànyer a la comunitat civil i rebre els avantatges que proporcionen els drets de ciutadania. Fins ací, res a dir, perquè aquesta concepció aconsegueix, en alguns casos, una unió social envejable i la reducció de les diferències dins de la societat. El problema apareix quan aquest comunitarisme es vol implantar en una societat multicultural, amb diferents comunitats convivint al seu si, perquè aleshores es pot permetre la diversitat i respecte de cada comunitat ètnica al si de l'estat o fer sobreeixir una de les visions socials, normalment la dominant, que pretén esborrar a la resta. És quan es parla d'integració, examens d'accés a la ciutadania per a nouvinguts i cohesió social per damunt de drets fonamentals.
Aquest últim sentit és el que ha adoptat la política del PP al País valencià, i la de Rajoy a l'estat. Es tracta d'una aposta absolutament destructiva, perquè la seua estratègia porta a una descomposició social que està convertint l'espai ciutadà en un terreny de combat amb postures irreconciliables. Mesures com l'afavoriment de l'escola concertada, convertida en una espècie de regne alternatiu amb ideari propi, l'arraconament del valencià al nostre país, al que sembla volen deixar com una curiositat folklòrica, la negativa a impartir o rebre una assignatura general d'educació per a la ciutadania amb l'excusa de la violació dels seus principis, el blindatge dels casos de corrupció excusant-se en el veredicte de les urnes, la utilització de l'aigua o la taronja com a referents simbòlics exclusius de la dreta, o la imposició d'una visió religiosa dominant per sobre de la resta, està conduint a enfrontar la societat civil de manera irreconciliable.
Sembla que tots aquells que no estan amb ells, estan contra ells, que qui no combrega amb les seues creences i valors morals no mereixen existir. El resultat pot ser dramàtic perquè genera frustració en una part de la societat i ànsies de revanxisme en l'altre, i en els dos casos, destrucció de la convivència ciutadana baix d'uns mínims ètics compartits.
Concebir l'estat des d'un punt de mira comunitarista, en el qual s'entén la pertinença com una coincidència de creences i valors religiosos, és una aposta que pot rentar electoralment si ens dirigim a la comunitat majoritària, a la que se li reforcen els seus trets identitaris i, per tant, la identificació amb el partit corresponent, però que pot portar conseqüències dramàtiques. La proposta de Rajoy, ahir a la convenció del seu partit, anava en aquesta direcció, un missatge liberal a ultrança que amaga una identificació forçada amb una visió d'Espanya. Per exemple, afirmava que els socialistes també tenen dret a crear els seus col·legis concertats, si volen, com si l'escola fora la creació d'uns guettos identitaris i no la potenciació d'uns referents comuns convivencials.
Mala barraca, i les perspectives no són gens optimistes, ni per als indígenes autòctons ni per als nouvinguts, que poden veure retallats els seus drets en nom de la integració social i comunitària.

4 comentaris:

Jesús Párraga ha dit...

Salut, Enric! Encara que bàsicament estic d'acord amb les teues reflexions (que no servixca de precedent!) trobe, com sempre, que ets una mica exagerat i, fins i tot, contradictori: sincerament no veig "la descomposició social que està convertint l'espai ciutadà en un terreny de combat", o "la imposició d'una visió religiosa dominant per sobre de la resta". No sé. Ets veig sempre una mica "apocalìptic" en segons quines coses i molt "integrat" segon quines altres. Per altra banda la crítica (amb la que estic d'acord) a "Concebir l'estat des d'un punt de mira comunitarista" potser hauríem de dirigir-la als amics nacionalistes secessionistes l'eslògan més origianl dels quals és "que se'n vagen!". Salut, Enric, si més no que no ens falte salut!
(per cert: mira que dir que l'anàlisi sintàtctica és quelcom de farragós... GRRRRRR!)

emilio ha dit...

Hola Enric: Cuando leo "parece que todos aquellos que no están con ellos, están contra ellos", pienso que esa "estrategia" nos retrotrae a la época de Franco, que ya creíamos superada. ¡Qué pena! ¿Cuántas veces tendremos que desandar lo ya andado antes de llegar a ser un país normal?

Enric Senabre ha dit...

D'acord, Jesús, amb la crítica a un nacionalisme comunitarista, i també en que soc una mica exagerat, ara bé, no en el tema de la descomposició social, trobe que al PV s'estan formant dos bàndols irreconciliables que veuen dos països ben diferents, i amb això s'arriba a l'enfrontament, no immediat, però sí a un curt termini, ja vorem, no vull ser agorer, però no sembla que caminem per una via integradora de voluntats comuns. Respecte de l'església res a dir, és una percepció, que ja sé que no és compartida per tu, però d'això en tenim que parlar més detingudament, i tranquilament.
El que no comprenc, ni expliques, són els aspectes en els quals soc "integrat", potser en l'educació?

Enric Senabre ha dit...

Pues hombre, Emilio, evidentemente no es lo mismo, pero determinadas actitudes como cerrar canales de televisión, manipular la televisión autonómica, desafiar al poder judicial, etc. sí que manifiestan mimbres fascistas.
En fin, espero que la democracia sea lo suficientemente fuerte para pararalos, que creo que si.