1/18/2011

Hispània

La producció televisiva d'Antena 3 "Hispania" ha resultat un èxit d'audiències. Tant, que fins i tot han decidit mantenir viu a Viriato i continuar amb una altra entrega. La sèrie no està mal, una producció espanyola amb ínfules de superproducció en la qual el cartró pedra sembla més acartonat que als "peplum", unes lluites d'opereta i una actuació digna (dins de la dificultat dels guions) dels actors espanyols. Però no és la qualitat de la sèrie del que volia parlar, sinó més aïna d'una escena del últim capítol que em va colpir especialment.
És evident que la tria de Viriato com a personatge històric per tal de recrear les seues aventures en una sèrie televisiva no és innocent. En molts llibres de text del franquisme se'l presentava com el primer espanyol. Però com que vivim en democràcia i ell era el líder de les tropes lusitanes, doncs semblava que no anaven a posar l'èmfasi en l'espanyolitat peninsular. Però, com dic, a l'últim capítol, quan les tropes lusitanes vencen contra tot pronòstic les romanes, un dels guerrers crida "Viva Hispània". Efectivament la incongruència històrica és monumental, perquè si cridava Hispània, que era una denominació romana, semblaven romans aclaman la seua província, i si era lusità no crec que tinguera consciència d'Hispània.
Però no, es tracta d'una d'aquells aspectes a través del qual es construeix la consciència col·lectiva d'una nació i del seu sentiment nacional, i Espanya, d'això, en sap un munt. La memòria històrica col·lectiva és imprescindible per tal de forjar el sentiment col·lectiu i, en aquest cas, els productors de la sèrie han vullgut donar una ajudeta al nacionalisme espanyol.
En fi, ja ho sabeu, l'entitat Hispània existia molt abans de la Reconquesta i ja es trobava latent al cor dels primers homo sapiens que poblaren la península. Virtuts del nacionalisme dominant.

6 comentaris:

emilio ha dit...

Como profesor de Historia reconozco, Enric, que debería haber buscado, donde fuera necesario, algo de tiempo para ver por lo menos un capítulo de la serie y dedicar una entrada a este asunto.
Pero si te digo la verdad, con ver los anuncios de la serie y alguna que otra secuencia "al paso", me ha quitado las ganas...
Por eso un comentario sensato como el tuyo siempre se agradece. Un saludo: emilio

Enric Senabre ha dit...

Nada Emilio, pura distracción, pero un poco de reflexión sobre la construcción social de la historia si que se puede sacar. Pero para eso no hace falta ver el capítulo entero, con las promos te sobra

Jesús Párraga ha dit...

Salut, amics! El Barça està perdent amb el Betis i jo estic insomne... De què parleu? Hispània!
El meu fill m'ha obligat a quedar-me amb ell per a veure alguns capítols (d'altres li toca a sa mare) Una autèntica bassòfia (castellanisme inadmissible segons el DCVB). Les pel·lis de Maciste dels 60-70 eren una meravella al costat d'aquest repertori de barbaritats, anacronismes i xorrades. Al meu fill l'ha quedat la imatge que els romans anaven per ahí intentant fer-se totes les xiques i matrones del món, que els legionaris parlaven com els "marines" i que els "hispanos" guanyaren als romans i ara no s'explica com collons parlem llengües romàniques. Àra deurien traure a Gàrgoris i Habidis parlant en andalús...

Enric Senabre ha dit...

No, està clar, el rigor històric és el de menys per a ells, els té igual. Però el problema és que això constitueix una certa memòria històrica i justifica un patriotisme emocional i visceral. Potser hauriem d'explicar a classes d'història la sèrie, reflexionar-la i contraposar-li els fets històrics científics, per tal de mediar aquesta tergiversació històrica.

Josevi ha dit...

Tampoco he visto ningún capítulo de esta serie, pero me parece que pocas películas históricas, son fieles a la realidad. Aún digo más, ni la propia historia es fiel muchas veces a la realidad. Las películas y la historia la hacen los hombres, y unas veces intencionadamente y otras sin intención, muchas veces se cuenta más, lo que se cree que ocurrió, o lo que se deseó que ocurriera, a lo que realmente ocurrió. Así es el ser humano.

Enric Senabre ha dit...

Tens tota la raó, la història és una construcció col·lectiva que ens ajuda a comprendre'ns i a identificar-nos. Per a bé o per a mal. Ara bé, si la construim des de principis més oberts i comprensius és més fàcil la convivència