1/09/2011

Fe


Dues pel·lícules que he tornat a veure recentment em suggereixen una reflexió sobre la fe, tot i que cada una en proposa un sentit diferent, o potser per això mateix. Una és Nàrnia, en la qual la fe cega en Asland serveix de fil alliberador i motor de la victòria del bé sobre el mal. L'altra és "City of Ember" i en aquest cas, la fe és utilitzada pels governants de la ciutat subterrània per tal de mantenir l'estatus vigent recolzat per la religió oficial. Només el dubte sobre aquesta fe en els governants i l'esperança de trobar una eixida alternativa mouen els protagonistes de la pel·lícula a escapar.
Evidentment, la meua postura està més pròxima a la dels joves que escapen de “City of Ember” que als de Nàrnia, de fet, podria dir que la fe és una d'aquelles "virtuts" a la qual no li trobe el sentit a les societats modernes. Per això no puc entendre la importància que li dona el catolicisme i trobe que està fora de mesura i que és un vestigi més d'una visió antiquada de la moral que defensa. Si parlàrem de l'esperança fòra una altra cosa, perquè aquesta sí que adquireix un sentit profund de l'existència humana, posseeix una lectura optimista i admet un sentit humanista que la fa més pròxima als nostres temps, però la fe, no.
I és que la fe sembla absolutament irracional des del moment que demana una creença ferma sense dades observables. La fe exigeix una confiança que no és possible argumentar i que fins i tot, va contra el més elemental sentit comú. No entenc perquè aquesta falta d'argumentació pot convertir-se en element de salvació, a no ser que s’interprete en clau de lluita irreconciliable de la fe contra la raó, aspecte que podíem creure superat històricament des dels temps de la proposta kantiana d’una religió dins dels límits de la raó il·lustrada.
Un altre aspecte no menys important podria ser que aquesta obediència cega és fàcilment utilitzable pel poder per tal de mantenir les coses com estan. “Creu en els dirigents, escolta la fe, obeeix els seus designis”. No m'agrada. Fins i tot podríem dir que no és una virtut fàcilment compatible amb la democràcia, que exigeix una dosi més crítica i un dubte preventiu sobre les paraules dels seus dirigents. Per això em preocupa l’èmfasi que les veus catòliques posen en aquesta virtut, èmfasi que em porta a sospitar sobre la modernitat d’aquesta confessió que, massa vegades, es deixa portar per la paraula d’uns il·luminats que exigeixen fe cega en les seues paraules. No seria millor substituir-la per altres virtuts més lliurepensadores?

23 comentaris:

Jesús Párraga ha dit...

Halaaa! Estic guanyant-me el cel per intentar fer-te veure la llum. Me n'hauràs de donar un certificat per a que li ho ensenye a Sant Pere (d'ací molts anys si Déu vol) on conste que he intentat la teua conversió, heretge, pagà, apòstata dels collons! Ara hauré de fer una entrada per a rebatre els teus entimemes inspirats per l'enemic... Paciència! (però després, que ara no tinc temps) :-P

Enric Senabre ha dit...

Justament per això he posat el pensament, per vore de comprendre. Ah, i gràcies per la teua intercessió, li parlaré bé de tú a Sant Pere, si arribe allí dalt, que ho dubte.

emilio ha dit...

Razón y fé. Buen tema para la filosofía. Si mal no recuerdo, Tomás de Aquino ya intentaba compaginar ambas...
Hoy nos parece que esa fe ciega que pide la iglesia está trasnochada...aunque también tiene su público, ciertos sectores de la sociedad con un nivel cultural bajo, que no entienden o quieren entender los cambios que se están produciendo en nuestra sociedad y que pretenden amarrarse a "algo".

De todas maneras, creo que el ser humano tiene que tener fe y esperanza en algo. Por eso estoy de acuerdo con lo que dices al final: sería mejor sustituir por otras virtudes...

Jesús Párraga ha dit...

¡Halaaaa! Otro hereje excomulgado... ¡La faena que daréis! De esta noche no pasa: me pongo a la faena y os demuestro que estáis totalmente equivocados. Y lo de "ciertos sectores de la sociedad con un nivel cultural bajo", duele un poco, caramba, que uno tienesu corasonsito y me parece que el Papa consiguió acabar el bachillerato... :)

Enric Senabre ha dit...

Sí, yo propongo la esperanza que es una virtud que tiene un aspecto crítico y a la vez constructivo.

Enric Senabre ha dit...

Xé Jesús, no patisques tant, si, al remat, ens té igual anar al cel que a l'infern

Josevi ha dit...

Enric, no he visto ninguna de las películas y estoy de acuerdo contigo, en lo que se interpreta como “fe ciega” (es decir, “fe” sin causa justificada), la cual suele ser utilizada como una herramienta de manipulación, por los elementos de poder: gobiernos, oposiciones, religiones, etc… Pero yo a eso no lo llamo “fe” .
Para mí, la palabra “fe” tiene otra connotación. Cuando alguien da “fe” de algo (un notario por ejemplo), está diciendo que ese hecho del que da “fe”, es una “certeza” para él. Es decir, cuando alguien da o tiene “fe” en algo, debe ser sinónimo de tener o dar “certeza” de ese algo.… lo otro es “creencia”. Aprovecharse de las “creencias”, es de lo que viven los manipuladores… también los de conciencias.
Estamos inmersos en un mundo donde los manipuladores abundan por doquier. Por lo tanto necesitamos verdadera “fe” en todo para no ser manipulados.

Jesús Párraga ha dit...

¡Salud, Josevi! La acepción de la palabra "fe" que recoges aparece prácticamente de igual forma en el libro de José Antonio Marina "Por qué soy cristiano" (a mí no me gustó mucho el libro en su conjunto la verdad... en realidad no me gustó nada). Según Marina el que tiene fe, esto es, el que es fiel, es aquel que mantiene sus promesas, el que no abandona, el que es de confianza. De tal forma que concluye que la "fe" sólo es atribuible a Cristo o Dios, mientras que lo que normalmente llamamos "fieles" son, en realidad "los que confían"... Pero me parece que Enric se refería a la noción corriente de fe como creencia no fundamentada en evidencias sensibles, o algo similar.
Esto es muy interesante. Mañana sigo.

Enric Senabre ha dit...

Bé, Josevi, tens raó en la teua matisació, i en aquest sentit donar fe, sí que té el sentit oposat al que jo plantege, perquè afirmes allò que pots comprovar. Però no veig que siga aquest el sentit moral o religiós del que jo parlava, en el que es confia en alguna cosa (el cel) o algú (Jesucrist) que ni has vist ni pots "donar fe" d'ell, tot el contrari.

Enric Senabre ha dit...

Jesús, quasi que et deixaré d'administrador del blog, i així ja vas contestant tú per mi, perquè eres més ràpid que jo

Jesús Párraga ha dit...

Salut, Enric i companyia! És que el tema m'apassiona, Enric! Hui intentaré comentar allò de l'esperança en relació, per exemple, amb la segona entrega de "Nàrnia" i, de pas, clavaré pel mig també a l'amic Tobies Grimaltos que també és un descregut excomulgat. Que tingues un bon dia, Enric! :D

Assumpta ha dit...

Hola,

He entrat a llegir el post que va originar l'altre post i no he pogut evitar riure en veure en JESÚS contestant totes les intervencions ;-))

He de dir que no he vist cap de les dues pel·lícules, així que no puc opinar en base a elles.

Ara bé, com jo tinc fe he d'entendre que l'EMILIO m'ha dit "trasnochada" i de "nivel cultural bajo"... Aquestes crítiques també les vaig llegir a bastants blogs quan la visita del Papa i no és que vulgui defensar el meu nivell cultural (pobret nivell!) no, és que no entenc que té a veure una cosa amb l'altre ;-))

Anònim ha dit...

Hola Enric.

Vengo desde Karici.es. Esta entrada me ha parecido muy creativa y sugerente. Entre otras cosas porque me encanta el cine y me resulta muy estimulante ese comienzo a partir de dos películas (en cuanto puedo las descargo y las veo) acompañadas de sus carteles correspondientes.

Reconozco que el concepto de fe que aquí se utiliza puede ser cuestionable. Y entiendo que se haga referencia a la caridad para completar el cuadro. Pero encuentro que esto es irrelevante para la conclusión que se extrae.

Para mí lo esencial de esta entrada es esto otro “em porta a sospitar sobre la modernitat d’aquesta confessió que, massa vegades, es deixa portar per la paraula d’uns il•luminats que exigeixen fe cega en les seues paraules.” Considero indudable la falta de modernidad de la Iglesia católica. Podemos llegar a esta misma conclusión partiendo de cualquier otro ángulo que no sea la fe. En efecto, en esta institución sus dirigentes se comportan como “iluminados” que pretenden que se preste fe ciega a sus palabras. En resumen, el juego democrático y el sentido crítico son, ciertamente, factores que no forman parte de su funcionamiento. Por el contrario, tras el fracaso de la aplicación del Vaticano II por obra y gracia de Juan Pablo II la Iglesia continúa funcionando como una monarquía absoluta. Al punto que podría decirse que la institución (para no entrar en el juicio de las personas concretas) se mueve en una “estructura de pecado” –para utilizar términos eclesiásticos-.

De la veracidad de todo esto “da fe” el teólogo Juan José Tamayo, que quizás por su pertenencia (si le dejan) a la Iglesia califica el asunto de “inmisericorde”. Véase su artículo “SILENCIOS OMINOSOS, CONDENAS INMISERICORDES” en El País. (No me queda más remedio que recurrir a este medio pues se hace eco de aquellos a los que la Iglesia y sus medios de comunicación afines les niega la voz). http://www.elpais.com/articulo/opinion/Silencios/ominosos/condenas/inmisericordes/elpepiopi/20100814elpepiopi_12/Tes

Los hechos remiten, te doy la razón Enric, a que las diatribas exegéticas son lo de menos. Pero después de todo quizás va a ser cierto que la institución eclesiástica mira interesada de fomentar la fe en su sentido más rancio. .

Enric Senabre ha dit...

Doncs, Assumpta, en aquesta aspecte estic d'acord amb tú. És una afirmació que va fer Emilio, jo no, i amb la que no estic d'acord. De fet hi ha grans personalitats que han manifestat la seua fe total en diferents aspectes (des de religiosos a ocultistes).
No, el que jo no entenc, i manifestava al meu article, és que es puga fer de la fe una virtut pública, com sembla voler l'església. Entenc que siga una qüestió privada, i la respecte, cada ú creu en el que vol, però com a model de vida i convivència, això ja no ho entenc, i ahí és on pot reprimir a la població i servir per enganyar-la.
Gràcies per la teua visita, Assumpta

Enric Senabre ha dit...

Hola Teresa, efectivamente ese era el sentido que le quería dar al artículo. El de resaltar el sentido crítico y la duda razonable como motores de discusión y convivencia social, antes que la aceptación ciega que parece proponer la fe.
Y la cita de Tamayo es muy procedente, y creo que esa corriente católica crítica estaría un poco de acuerdo con nosotros. Gracias por la visita.

Jesús Párraga ha dit...

Salut, Enric! No et queixaràs de l'èxit de la teua entradada! De fet estic pensant passar un informe al Sant Ofici. És de veres que estan molt ocupatas intentant silenciar a Tamayo (les coses que cal sentir!) i estudiant els documents del Vaticà II per a esborrar totes les referències a la futura conversió de l'Església en una república democràtica i parlamentèria. De fet ja hauran esborrat aquestos paràgrafs perquè jo no els hi he llegit mai. És més, trobe que la majoria dels/de les que invoquen el Vaticà II no s'han llegit les seues constitucions dogmàtiques (ui, perdó!)
Disculpa'm el sarcasme, Enric i altres amics i amigues però és que estic saturat de cortisona i me puge per les parets, a banda que sentir sempre el mateix hare, krisna, hare krisna, hare krisna, hare hare... és molt avorrit i, la veritat, llegir que Tamayo és un quasi martir de la Raón dins de l'Església Catòlica és de molt de riure. Pobret meu. ;-)
Salut, altra volta, Enric! Si els efectes secundaris de la medicació em deixen intentaré escriure, amb calma i sense ironies, una segona entrada sobre l'Esperança (l'Aguirre no, l'altra)

Teresa ha dit...

Me parece Jesús que en esta ocasión tienes razón. Ni la Lumen Gentium como tampoco la supuestamente progresista Doctrina social de la Iglesia lo son verdaderamente. Ejemplificando esto último, la Rerum Novarum en el n. 29 se pronuncia contraria al derecho a la huelga. Y el Vaticano II eludió abordar la sexualidad conformándose con el fiasco de la Humanae Vitae. En cualquier caso el Vaticano II y la Doctrina Social han contribuido a sacar a la Iglesia católica del mundo medieval, lo cual no ha implicado evidentemente una entrada en la democracia. Por poner un ejemplo sencillo el uso de las lenguas vernáculas en la liturgia. Sin embargo, el Concilio Vaticano II yuxtapone dos eclesiologías contradictorias: una que prima la estructura jerárquica y otra que resalta la participación de los fieles. La postura de Juan Pablo II fue patente y se evidenció también en su dedicación a silenciar y condenar a los consultores del concilio que representaban la corriente progresista: Bernard Häring, Schillebeeckx o el más conocido Hans Küng.

Respecto a Juan José Tamayo dice cosas que dan que pensar:
“El problema de la verdad ha tenido siempre que ver con el poder, como reconocer Michel Foucault, hasta conformar un círculo vicioso del que resulta difícil salir: “Estamos sometidos a la producción de la verdad desde el poder y no podemos ejercitar el poder más que a través de la producción de la verdad”. Lo mismo puede decirse de la ortodoxia, que “no es tanto una cualidad del Espíritu como una necesidad del poder”, (…). Los teólogos no queremos convertirnos en aplauso fácil del magisterio eclesiástico ni en simples comentaristas retóricos de sus discursos. Y las religiones sin teología se convierten en grandes centros de fundamentalismos.”

Enric, tus dos últimos comentarios me han parecido clarificadores respecto a lo que quieres decir: el sentido crítico como necesaria virtud pública frente a la aceptación ciega. La entrada siguiente me parece relacionada con esto.

Jesús Párraga ha dit...

¡Salud, Teresa! Acabo de leer tu comentario que, entiendo, contesta al mío (el cual fue bastante grosero y borde,la verdad) Acabo de poner a harvir el caldo de la paella y soy un poco obsesivo con el asunto (de la paella). Quiero decir que ahora no puede contestar a tu sugerente escrito. Si te parece, esta tarde te comento algunos aspectos de tu respuesta que me parecen poco acertados, ¿vale? Un saludo.
:·)

Jesús Párraga ha dit...

Que tingues un bon diumenge, Teresa.

Enric Senabre ha dit...

Olé Teresa!

Enric Senabre ha dit...

Jesús, la Teresa sap més que jo, ací sí que tens faena, ja ja

Jesús Párraga ha dit...

No, si faena sí que doneu, sí. Però m'ha dit el meu retor de capçalera que aquestes discussions donen punts per a la salvació eterna i lleven anys de Purgatori. Demà serà un altre dia... Queda pendent allò de Küng, Lleó XIII, i Sant Michel Foucault.
:)
De totes maneres, abans d'anar-me'n a veure la tele vull deixar constància (jutgeu vosaltres) de que l'apartat, capítol (o com siga) 29 de la Rerum Novarum diu textualment (tinc la versió castellana): [29]
"El trabajo demasiado largo o pesado y la opinión de que el salario es poco dan pie con frecuencia a los obreros para entregarse a la huelga y al ocio voluntario. A este mal frecuente y grave se ha de poner remedio pûblicamente, pues esta clase de huelga perjudica no sólo a los patronos y a los mismos obreros, sino también al comercio y a los intereses pûblicos; y como no escasean la violencia y los tumultos, con frecuencia ponen en peligro la tranquilidad pûblica.
En lo cual lo más eficaz y saludable es anticiparse con la autoridad de las leyes e impedir que pueda brotar el mal, removiendo a tiempo las causas de donde parezca que habría de surgir el conflicto entre patronos y obreros."
Jo entenc que allò que es demana és que l'Estat intervinga amb lleis justes que facen innecessàries les vagues, però no hi veig un pronunciament contrari al dret de vaga... També és de veres que la meua capacitat per a veure intencions ocultes i conspiracions jesuítiques és molt limitada.
Ja estic posant-me bord...
Bona nit, Enric!

Enric Senabre ha dit...

No, a mi el que em sembla és queda bé amb tots, com sempre fa l'església. Primer en dona als obrers i els reprimeix, després recorda als patrons i polítics que han de ser bons... però si no ho són i s'arriba al conflicte... mana el primer punt. Però tens raó, pots ser ja està bé, que em portat molt lluny aquesta discussió.
Au, bona nit