A l'amic Jesús Parraga
En un article anterior vam establir un diàleg ben saludable amb els amics Assumpta , Teresa i Jesús sobre el tema de la fe. Defensava jo en aquell article el caràcter irracional de la fe i la inconveniència d'exaltar-la com una virtut pública en un sistema democràtic.
Si una cosa té de bo açò de publicar al blog és que els lectors aporten els seus punts de mira sense limitació, i les acotacions dels amics citats anteriorment m'han fet pensar un poc més. De totes maneres, al final ha estat la casualitat la que m'ha portat un nou enfocament sobre el tema. Llegint "El caballo griego", la col·lecció d'escrits de Manuel Altolaguirre que ha publicat el diari Público (quina meravella de llibrets!), he trobat el punt de mira d'Unamuno sobre el tema. Segons Altolaguirre, don Miguel és un exemple de comprensió humanista i, sobre la fe afirma:
"Lo primero que se requiere para la fe es que no exista la evidencia. (...) Unamuno dice que es estúpida la fe sin sombra de incertidumbre y mucho más estúpida la incredulidad sin sombra de duda. De esta lucha entre la razón insuficiente y la voluntad creadora de fe y de poesía es de donde brota <>"
I, més enllà d’aquestes paraules –de les quals accepte especialment les que m’afecten directament, allò de “mucho más estúpida es la incredulidad sin sombra de duda”- el filòsof espanyol explicava que la fe era la demostració més ferma de la radical insuficiència de l’ésser humà. La fe manifesta la necessitat humana de donar-li sentit a una vida que, sense l’aspiració a la transcendència, esdevé buida. Estem en l’antítesi de la postura sartreana, que des dels mateixos principis, defensa tot el contrari, que refugiar-se en la fe és una mostra de “mala fe”, de covardia.
En aquesta disjuntiva potser estic més prop d’Unamuno, perquè comprén de manera més compassiva la necessitat humana de recolzament. Com a postura individual em sembla respectable i, fins i tot envejable, perquè a mi també m’agradaria “creure” per tal de donar-li sentit a la vida. Però no puc, perquè no m’ho puc creure, i aleshores he de buscar-li un altre sentit a la vida sense acudir a la transcendència. En realitat no em sembla una perspectiva més elevada la que jo defense, però tampoc puc admetre que la postura religiosa siga superior a la resta. I encara menys si aquest fe s’eleva a categoria de model de vida o s’instrumentalitza per tal de “conformar”, llavors és quan es converteix en la “mala fe” sartreana.
6 comentaris:
Ostres, Enric, m'has deixat de pedra... Moltes gràcies.
Els teus articles i comentaris,i els de l'amic Tobies m'animen a escriure més.
dona'm un parell de dies...
Moltes, moltes gràcies.
Bé, doncs he de reconeixer que jo soc una mica estúpida, donat que la meua incredulitat no té ombra de dubte. En el sentit de que no imagine res que puga fer-me canviar la meua forma de viure i de vore el món sense una divinitat. Estic d'acord en acceptar la fe com una forma de donar-li sentit a la pròpia vida respectable i legítima. Però no tinc cap nostalgia de creure.
¿Refugiar-se en la fe com una forma de covardia a l'estil Sartre? No, mai he estat d'acord en aquesta manera de vore les coses perquè suposa subestimar els creients. Tampoc no crec que la fe responga necessariament a una necessitat de recolzament per més que "siga humanament comprensible" (actitud comprensiva que em sembla molt bonica). Per exemple trobe que un creient pot trobar en deu una excusa per conformar-se i resignar-se amb el món que existix consolant-se en una vida futura com deia Marx. Però també tot el contrari. A més trobe que és una actitud, la de la resignació, que pot tindre qualsevol encara que no siga creient. Alhora trobe que quan la gent resa, per exemple, demanant qualsevol cosa, pot estar "expresant" algo (accentue la funció expresiva -es poden pensar altras-). Així algú pot expresar la força del seu desig en les seues pregàries, amb independència de si amb elles es dirigix a un suposat Altre. En resum, que m'agrada resaltar les coses que creients i no creients tenim en comú. Així i tot em pregunte si el fet de que la cosmovisió d'algú tinga un deu todopoderós, creador i etc., implica necessariament certes posicions que jo puga considerar indesitjables.
Per acabar, supose que del que dic es pot deduir que la meua actitud és la de baixar deu a la terra en el sentit de donar-li una interpretació exclusivament immanent. Per dir-ho d'alguna manera la divinitat pertany a l'ambit d'allò mític i màgic, però no necessariament rebutjable ni inadequat.
Uf, Teresa, unes consideracions certament interessants. Estic d'acord amb tú especialment en allò de baixar Déu a la terra, i també en que no fa falta ser creient religiós per a resignar-se.
Estoy de acuerdo con las palabras de Unamuno, entendiendo “fe” como creencia y estoy de acuerdo también en que para resignarse o ser conformista, no es necesario tener “fe“ en nada (insisto entendiendo “fe”, como “creencia” sin fundamento alguno). Simplemente basta con ser, un egocéntrico perfecto, sin nada de empatía y con mucho miedo a perder “cosas”.
Desconozco si las personas religiosas creen (o tienen fe ciega) por convicción, por estupidez, o por miedo. Supongo que habrá de todo. Se puede creer en divinidades o no, pero lo que es realmente un hecho, es que estamos aquí, y en una continua evolución. Que las leyes físicas de la materia, hacen que todo busque el mínimo estado de energía, y la vida cada vez es más compleja (oponiéndose a esa ley física del aumento de entropía) y esto, como fenómeno aleatorio, es tan poco probable, como esperar que las piezas de un ordenador se ensamblen solas. Por supuesto, estamos aquí, y es aquí donde nos debemos desarrollar, independientemente de que creamos que haya transcendencia, divinidades o no. Aunque esto puede afectar a nuestro desarrollo.
Algunos ante la pregunta: ¿Qué o quién soy yo? Se dan una solución sencilla: soy el fruto de unas reacciones químicas de la materia. Si eso, los deja satisfechos, pues muy bien. A otros no nos convence. Como tampoco nos convence el que te respondan: Te ha creado Dios y debes creer .
I si no es Dios ni el azar, qué es? Una inteligencia creadora? Una lógica energética? Pastafari, el dios de la pasta?
Yo tengo bastante con la química, la física y un azar que se retroalimenta.
Fotre, Enric, pareixes el Jacques Monod eixe.
;)
Publica un comentari a l'entrada