11/28/2010

karicies.com



Rosa Sanchis, amb Karícies.com, ha guanyat el premi Enric Soler i Godes 2010, d'experiències pedagògiques a l'escola que entrega la Societat Coral El Micalet. Amb aquest premi, aviat trobarem el continguts del blog en format de llibre. I això és una magnífica notícia, perquè Rosa ha treballat, des del seu blog, l'educació afectiva i sexual, el feminisme, la lluita contra el maltractament masclista i  un model de relacions amoroses lliure i respectuós. Una faena imprescindible a l'escola si volem aconseguir un món més igualitari i tolerant. Rosa ha posat en pràctica tot allò que només queda en bons desigs i declaracions d'intencions altres boques amb més responsabilitats polítiques i educatives. 

Endavant Rosa, continua la faena i enhorabona!

11/24/2010

Economia

El rescat a Irlanda ha acabat de confirmar-me la sospita, cada vegada més evident, del sotmetiment del poder polític a l'econòmic. Sembla ser que els mercats demanen unes mesures econòmiques i socials per tal de confiar en les economies de determinats països, però quan aquests països (el "pigs", els porcs, portugal, Irlanda, Grècia i Espanya) les apliquen, els mercats en demanen més i, a més a més,  s'engulen els diners que aquests estats havien aconseguit en prestec, amb la conseqüència evident d'un empitjorament de la seua situació econòmica i, per tant, més perill de fallida. És un bucle sense solució, del qual no es pot eixir, perquè si adopten les mesures, els mercats, que les havien demanat, quina casualitat!, les converteixen en inútils.
Del bucle no es pot eixir, és cert, a no ser... que l'utilitzem en sentit invers, és a dir com un bucle creatiu. Com?
Anem a pams. Tot açò passa perquè els països són com una empresa que cotitza en borsa, que té uns índexs de confiança, un passiu, un actiu i un preu, és a dir, es sotmet al dictat no d'un electorat democràtic, sinó d'un ens desconegut (desconegut per a nosaltres, vils mortals) que s'anomena mercat, i que no mira palletes, sinó rendiment, caiga qui caiga. Però... els mercats poden ser regulats per lleis econòmiques i polítiques, fins i tot haurien de pagar impostos i aleshores, perquè no traure els països d'aquest joc mercantil? Amb la creació d'un banc nacional, els diners no necessitarien eixir al mercat, sinó que es podrien fixar més enllà del joc mercantil. I tot això sense nacionalitzar la borsa ni prohibir la seua actuació ( tot i que això també seria perfectament lògic donat el caràcter pirata i delinqüent de les seues accions).
Però jo no en tinc ni idea d'economia, i de segur que el que dic forma part d'una concepció de l'economia antiquada i no adaptada als nous temps de capitalisme triomfant. Jo no en tinc ni idea, però i l'esquerra governant? Té alguna alternativa a aquest atzucac? I si no en té, perquè la tenim que votar, si a la fi els que manen són els inversors? Trist dilema el de les democràcies neoliberals.

11/23/2010

Feixisme a València

Ahir Benimaclet  va ser, altra vegada, víctima de les amenaces feixistes. Com que la manifestació de divendres passat va ser un autèntic ridícul, han pensat que si no monten gresca no tenen atenció dels mitjans, i ahí que van al lloc més emblemàtic del barri. Al Centre social Terra van entrar una desena de "niñatos" comandats per José Luis Roberto, cap del partit España 2000, i... però millor us ho conta un amic que ho va viure en directe, us enganxe la narració d'Hilari, testimoni directe:
"Mentre estàvem sopant, bevent, socialitzant-nos al terra ha entrat España2000 i ens ha intimidat, increpat i amenaçat de mort. Sí, hem hagut de telefonar i ha vingut la policia (que ha tardat massa si tenim en compte que el retén està a 5 minuts) i s'ha posat a comprovar les instal·lacions del local: els extintors, els banys.... Li he preguntat que si en actes com ara un partit d'alt risc actuaven d'ofici per què no ho feien ara. M'ha respost que calien amenaces i quan 5 o 6 li hem dit que ja s'havien produït ens han dit que eixírem a denunciar-ho... els hem insistit que el bar i el carrer estava pres per ells i ens han dit que així és el sistema, el seu sistema, i mai no els han desallotjat...
 
Al final ha vingut molta molta gent nostra i ells han marxat. La policia s'ha quedat una estona més denunciant al Terra i ens ha demanat els DNI a nosaltres...  
 
Potser encara hi ha gent que no s'ho crega pero vivim a un país, el valencià, on els nazis (portaven símbols nazis, cosa impensable en un país civilitzat-europeu) fan els que els dóna la gana i la policia i els polítics no fan res.
Hilari" 
Per si voleu saber més coses, Àngels, amiga que també estava present les ha transcrit:

"         Y esto ¡¿qué es?!
  • ¡Mira! ¡Tienen la bandera de españa taxada, estos payasos!
  • ¿¡Y no os da vergüenza!?
  • ¿¡Pero no me bais a contestar!?
  • ¿¡Habiais visto esto!?
  • Y no os da vergüenza eh!! eh!!
  • El país que os ha dado de comer toda la vida.
  • ¡Mira! ¡También tienen a Felipe V del revés! A ese todavia lo entiendo, pero ¿y esto? ¿qué sois vosotros? ¿¿¡¡como los de ETA, unos asesinos!!??
  • ¡¡No os da vergüenza!! ¡¿lo habias visto antes?!"
    Fina i tot:
    • Tu! !!Como me aguantes la mirada 2 segundos más, te mato!!, te clavo un cuchillo en el corazon, y ¡te mato!"

      Aquestos malparits sembla que poden fer el que vullguen sense massa problemes. Alguna cosa haurem de fer, si la polícia no acompleix la seua funció, perquè sembla que al final acaben pagant-ho els de sempre.
      Una cosa bona, açò significa que Benimaclet viu, que se n'han adonat que aquest barri bull de vida, associacionisme, integració i participació ciutadana, per això ara han dirigit la seua mirada cap ací. Però que ens deixen tranquils d'una vegada!!!!!!








 

11/19/2010

De YouTube... a las aulas


Una pareja de jóvenes discute. De las palabras se pasa a la pelea. Un grupo mira, otro alumno lo filma. Después se cuelga en YouTube. Es un ejemplo de lo que podría haber sido un capítulo más de acoso escolar. Pero no lo fue. Una reflexión ética a tiempo sobre el acoso a través de los móviles provocó que los jóvenes de 12 a 16 años del instituto público de Foios pasara de las "risas" y el "chascarrillo" a situarse en el "rol" del acosado. La mediación surtió efecto.
El móvil se usó luego para que ellos mismos trabajaran en un proyecto para filmar algunos minutos de felicidad -un cumpleaños, una fiesta, una celebración, una buena noticia-. "No hay que prohibir, hay que reeducar a los jóvenes en las nuevas tecnologías", sostiene Enric Senabre, profesor del instituto que presentó anoche la conferencia De YouTube al aula y viceversa.
Senabre está convencido de que "hay que educar a los adolescentes en todos los sentidos". Pero hay que hacerlo "desde su propia visión del mundo". "Si la pelea no es algo coherente en su visión del mundo, ni las guerras ni la violencia, ¿por qué aceptarlo en otros casos?", se pregunta. "Si reflexionan, lo comprenden y condenan el acoso", responde.
Esta reflexión es compartida por los expertos reunidos en las II Jornadas de Pedagogía y Audiovisual, que coordinan Josep Lluís Peris, director de instituto de Valencia y crítico de arte, y la actriz Rosana Pastor. "Hoy en día", explican, "los niños y los adolescentes acceden de forma desordenada e intuitiva solos o en grupo a las diferentes redes sociales y a contenidos audiovisuales". En su opinión, "la escuela y el instituto deberían liderar una utilización crítica y personalizada de las nuevas tecnologías".
En este aspecto coincide Nacho Moreno, historiador de Arte y comunicólogo, que habló de los hábitos de consumo audiovisuales de los adolescentes y de la influencia de la industria cinematográfica. Moreno sostiene que "desde los años cincuenta, Hollywood ha creado un sub producto de serie B, que convierte a los adolescentes en consumidores de otros productos (camisetas, videojuegos)". Salvo excepciones de "cine maduro y de autor" como Easy Rider o Rebeldes sin causa, "se crean mundos infantiles paralelos, que crean a su vez otros mundos paralelos de consumo". La censura no resuelve nada. "Si están de moda las series de vampiros, que lean a Mary Reilly, si ven Piratas del Caribe, convertirla en una invitación a leer la Isla del Tesoro de Stevenson". Hacer grandes parejas de habilidades distintas.
Francesc Deo, director de Aula Multimedia de Barcelona, presentó un trabajo en vídeo sobre la pedagogía de la imagen y la televisión. El director general de Formación Profesional del Ministerio de Educación, Miguel Soler, clausurará mañana las jornadas en el Octubre Centre de Cultura Contemporània.

11/18/2010

Dia de la filosofia

Avui dia 18 de novembre és el dia de la filosofia. Realment no sé si cal celebrar un dia així, però com que sempre és difícil aconseguir generalitzar la faena sèria i rigorosa del pensament, doncs pot ser siga una bona ocasió. Des de la meua faena intente que les generacions joves adquireixen aquest vici de filosofar, que no és altra cosa que mantenir un esperit crític en determinats moments de la vida i davant de circumstàncies especials. Sempre he pensat que no cal filosofar en tots els moments de la vida, sinò que és suficient fer-ho als encreuaments de camins. L'actitud natural és la de la confiança i la facilitat, però si afegim a aquesta actitud, una de sospitat sana i dubte fonamentat, es fa més fàcil continuar vivint amb lleugeresa. Replantejar els objectius vitals, aclarir les intencions i assumir les nostres preferències en assumptes personals, polítics o professionals sol ser un exercici de salut personal que estalvia els diners en psicòlegs i, de vegades, fins i tot en metges.
Ací, al blog de l'IES, us deixe una reflexió en forma de fotografia. És la nostra participació en la Mostra de fotofilosofia organitzat pel col·lectiu de professors de filosofia de l'àmbit catalanoparlant. L'ha feta el meu alumnat, i demostra que la filosofia pot ser una activitat divertida i profitosa tot a l'hora. També us deixe les fotos guanyadorses

Les Xarxes socials. La nova caverna?
D’Anna Ferrer Rodrigo
Si no jutges un llibre per la seua tapa, per què sí a una persona?
D’Encarna Capsí Pérez-Herrero


I després de la vida, què?
D’Anna Egea Rausell

Sabrem què hi haurà a la fi?
De Lorena Bueno Carbonell


11/10/2010

Moral i política

L'entrevista a Felipe González que el diari El País publicava el passat diumenge no té desperdici. L'expresident està, igual que Bush, en plena rehabilitació pública i de "bolo" en "bolo" publicitari del seu nou llibre. Potser per això en aquesta entrevista diu més coses de les que normalment diuen els polítics a les entrevistes, perquè el ressò mediàtic és molt major. De totes les declaracions, la que més ressaltava la majoria de la premsa, era la de la decisió d'acabar o no amb la cúpula d'Eta a través de mitjans il·legals. La declaració mereix una transcripció, i ací la teniu:


"Tuve una sola oportunidad en mi vida de dar una orden para liquidar a toda la cúpula de ETA. Antes de la caída de Bidart, en 1992, querían estropear los Juegos Olímpicos, tener una proyección universal... No sé cuánto tiempo antes, quizá en 1990 ó 1989, llegó hasta mí una información, que tenía que llegar hasta mí por las implicaciones que tenía. No se trataba de unas operaciones ordinarias de la lucha contra el terrorismo: nuestra gente había detectado -no digo quiénes- el lugar y el día de una reunión de la cúpula de ETA en el sur de Francia. De toda la dirección. Operación que llevaban siguiendo mucho tiempo. Se localiza lugar y día, pero la posibilidad que teníamos de detenerlos era cero, estaban fuera de nuestro territorio. Y la posibilidad de que la operación la hiciera Francia en aquel momento era muy escasa. Ahora habría sido más fácil. Aunque lo hubieran detectado nuestros servicios, si se reúne la cúpula de ETA en una localidad francesa, Francia les cae encima y los detiene a todos. En aquel momento no. En aquel momento solo cabía la posibilidad de volarlos a todos juntos en la casa en la que se iban a reunir. Ni te cuento las implicaciones que tenía actuar en territorio francés, no te explico toda la literatura, pero el hecho descarnado era: existe la posibilidad de volarlos a todos y descabezarlos. La decisión es sí o no. Lo simplifico, dije: no. Y añado a esto: todavía no sé si hice lo correcto. No te estoy planteando el problema de que yo nunca lo haría por razones morales. No, no es verdad. Una de las cosas que me torturó durante las 24 horas siguientes fue cuántos asesinatos de personas inocentes podría haber ahorrado en los próximos cuatro o cinco años. "


És un autèntic dilema moral, un encreuament vital entre una ètica dels principis i una de les finalitats socials, un xoc entre moral i raó d'estat, que, sembla ser, González va resoldre des de la integritat moral. Malgrat tot, diu no estar del tot segur de la seua decisió, i apunta a que la decisió moral utilitarista podria haver estat més rentable des del punt de vista del recompte de vides humanes.
A mi, el dubte de González m'ompli d'inquietud, perquè apunta a un raonament que porta directament a la justificació que fa George Bush de les tortures de la CIA. Però no és el cas i el que ara m'interessa és el procés de raonament moral que va portar a Felipe a rebutjar la via expeditiva i il·legal d'acabar amb la cúpula d'ETA. Me l'imagine calculant els resultats de l'acció, com un bon utilitarista amb responsabilitats de govern:

"Si dic que sí, pensaria ell, els serveis secrets iniciaran l'operació d'aniquilació material dels dirigents etarres i aleshores el que pot passar serà...
1. Que la bomba no funcione per qualsevol error, (es tracta dels serveis secrets espanyols no ho oblidem, no de la CIA), i aleshores no moren els etarres (o no tots) i, a més, ens deixen amb el cul a l'aire davant dels francesos i l'opinió pública. 
2. Que la polícia francesa detecte l'operació i l'avorte, amb el merder diplomàtic consegüent i la riota internacional
3. Que la bomba funcione i s'acabe amb la cúpula d'ETA. Perfecte! Però aleshores, possiblement, l'estructura d'ETA es recomponga, possiblement amb gent més jove i radicalitzada, i els atemptats continuen potser amb més virulència. A més, les sospites sobre qui hauria ordenat l'atemptat recaurien directament sobre el govern espanyol i apuntaria a la X famosa que només podria ser jo, a no ser que emmerdara al Barrionuevo, és clar."

De segur que després d'aquestes cavil·lacions, el savi Felipe González pensaria que, des del punt de mira de l'ètica de la finalitat utilitarista, era molt més convenient deixar les coses com estaven i continuar la lluita contra ETA per mitjans legals, més lents, però potser més eficaços i educatius a llarg termini.

11/07/2010

El Papa i la laïcitat

Pel que es veu, a Benet XVI no li agrada el laïcisme ni el secularisme. A l'avió que el portava a Santiago va dir als periodistes (podeu escoltar les declaracions literals a Vilaweb) que a Espanya s'havia desenvolupat un laïcisme agressiu, un secularisme fort, semblant al que es va donar als anys 30 del segle passat. Només la comparació esgarrifa per exagerada, però el pitjor de tot és la intenció d'unes declaracions vullgudament incendiàries i provocatives com aquesta. Analitzem-les.
En primer lloc el Papa sap perfectament que a Espanya no existeix res del que diu, més aïna al contrari, perquè l'esglèsia catòlica rep una bona quantitat de diners d'un estat suposadament laïc, però que pràcticament afavoreix aquesta confessió. A més manté una xarxa d'ensenyants de religió catòlica a les escoles públiques que financem amb els impostos de tots, també dels ateus, laïcs i d'altres confessions, i una influència social massa present per a un estat aconfessional (de fet s'ha oposat a totes les lleis que buscàven un progrés social i de les llibertats, com la llei del divorci, la de l'avortament, dels matrimonis homosexuals).
I si el Papa sap totes aquestes coses, per què llança unes declaracions com aquestes en el lloc que més ressò tenen, és a dir, entre periodistes? El context ens ha de fer descartar qualsevol improvisació i, per tant, ens dona la pista d'una clara intencionalitat política. Aquestes declaracions s'han d'interpretar com un avís electoral a l'actual govern (que ja havia descartat prèviament aprovar la llei de llibertat religiosa, en un clar intent d'imposar la laïcitat) i a la base social de l'església, a la què ha dit clarament, "no voteu aquest govern, preferim als altres, als de la gavina, que munten millor els encontres de la família i tot aixó, volen anul·lar els matrimonis entre homosexuals i protegeixen la família amb lleis que criminalitzen les dones. Si guanyen els d'ara, com a mínim que no ho facen amb els nostres vots, que sàpien que estem ací."
Les declaracions són tot un exemple de qui són els enemics de la concòrdia i la convivència, qui vol imposar la seua creença per damunt de les altres i qui no creu en una democràcia aconfessional. En aquest cas, com bé sap Benet perquè ho va discutir a bastament amb Habermas quan encara no era Papa, els raonaments instrumentals s'han sobreposat als morals, el pur interés econòmic i de poder del cap d'estat ha estat per damunt del del pare de l'església. I és que mantenir aquesta doble cara ha de ser ben difícil, fins i tot per a un personatge tan sant.

11/04/2010

II Jornades de Pedagogia i Audiovisual


Inserits de ple en la societat de la informació i del coneixement, els destinataris dels diferents sistemes educatius, des de l'alumnat de primària, secundària i els cicles Formatius fins a la Universitat, es troben actualment confrontats amb una lògica pedagògica i d'aprenentatge que, en moltes ocasions, es situa per darrere dels processos d'adquisició de competències comunicatives i d'accés als continguts. 

Aquests alumnes, que seran ben prompte els ciutadans “educats” de demà, no necessiten adquirir –al menys no obligatòriament–, un major nombre de continguts curriculars, sinó més aviat interioritzar i desenvolupar un procés sòlid i coherent d'aprenentatge que els permeta analitzar aquests continguts i ser capaços d'utilitzar-los per donar un cert sentit a l'excés d'informació que tenen al seu abast. 

Avui, xiquets, adolescents i joves estan, d'una manera desordenada i intuïtiva, accedint per ells mateixos, en grup o a través de les diferents xarxes socials a aquests continguts mitjançant Internet o altres eines, bàsicament audiovisuals. L'escola, l'institut i la universitat haurien de liderar aquestes noves maneres d'entendre i exercir l'aprenentatge, el coneixement i la pedagogia en una societat interconnectada. 

L'objectiu hauria d'encaminar-se a la utilització crítica i personalitzada de les habilitats tecnològiques que permet i exigeix el nou entorn, aplicant-les a les noves situacions, analitzant i depurant la informació, accedint a conceptes i idees noves. L'alfabetització digital i audiovisual en general, l'ús quotidià de les TIC i els sistemes educatius han d'anar de la mà en tot aquest procés de canvi o mutació cognitiva. 

Coordinació: Rosanna Pastor i Josep Lluís Peris 

Programa provisional 

Dijous 18 de novembre 
16.30h. Presentació de les II Jornades de Pedagogia i Audiovisual, a càrrec dels coordinadors Josep Lluís Peris, director d'IES i crític d'art, i Rosana Pastor, actriu. 
17.00h. Sessió inaugural a càrrec de Sergio Álvarez García, Universitat Complutense de Madrid i assessor del Ministeri d'Educació en matèria pedagògica i noves tecnologies i audiovisual.
18.30h. “De Youtoube a l'aula i de l'aula al Youtoube”. Una reflexió ètica sobre l'assetjament a través dels mòbils i una proposta per a evitar-la. A càrrec d'Enric Senabre, professor d'IES a València. 
19.30h. “L'adolescent, espectador privilegiat”. Anàlisi dels hàbits de consum audiovisuals dels adolescents i la influència de la indústria cinematogràfica. A càrrec de Nacho Moreno, historiador de l'art i comunicòleg. 

Divendres 19 de novembre
 
10.00h.Francesc Deo, director d'AULA MEDIA (Barcelona), presentarà el seu treball relacionat amb la pedagogia de la imatge i la televisió a través dels seus DVDs “Darrere de la pantalla”. 
12.00h. DONESTECH: "Desxifrant el codi Lela. El dia que em vaig enrotllar amb les tecnologies”. Anàlisi sobre l'ús de les TIC des de la perspectiva de gènere. A càrrec d'Anna Sala Eva Cruells
16.00h. CINEMA EN CURS, un projecte experimental de tallers impartits conjuntament per docents i professionals del cinema a escoles i instituts públics de Catalunya. A càrrec de Núria Aidelman i Laia Colell. 
18.00h. Ramon Breu, coordinador de CINEMA ESCOLA (Barcelona), presentarà el seu programa que treballa el cinema com a eina d'aprenentatge al costat del treball curricular en primària i secundària. 

Dissabte 20 de novembre 
10.00h.“Patrons culturals en la relació amb les pantalles”. A càrrec d'Ángel San Martín, professor del Departament de Didàctica i Organització Escolar de la Universitat de València. 
12.00h. Sessió de cloenda a càrrec de Miguel Soler Gracia, director general de Formació Professional del Ministeri d'Educació. 

Amb la col·laboració d'ACICOM (Associació Ciutadania i Comunicació). 

CONVALIDABLE PER 1 CRÈDIT DE LLIURE OPCIÓ (Universitat de València)

IMPORT DE LA MATRÍCULA 
a) Estudiants de la Universitat de València (amb 1 crèdit): 30€ 
b) Públic en general: 20€ 
c) Socis d'ACPV i d'ACICOM: 15€ 

Per a participar, cal que us matriculeu en el formulari que apareix més avall. Forma de pagament: ingrès al nº de compte de Caixa Catalunya 2013-0430-83-0200308768. Al rebut bancari heu d'escriure en l'apartat de Concepte "II Jornades Pedagogia i Audiovisual" i en Nom del beneficiari "Fundació Ramon Muntaner" i l'heu d'enviar a l'Octubre CCC, c/ Sant Ferran, 12. 46001 València. Els rebuts els podeu enviar per correu ordinari a l'adreça anterior a l'atenció de "I Jornades Pedagogia i Audiovisual" o per e-mail a l'adreça:spalau@octubre.cat 

Per als alumnes de la Universitat de València la matrícula inclou els drets d'inscripció i un certificat d'assistència lliurat per l'Octubre Centre de Cultura Contemporània. L'assistència al curs és convalidable per un crèdit de lliure configuració (el preu inclou les taxes de tramitació). 

Per al públic en general la matrícula inclou els drets d'inscripció i un certificat d'assistència lliurat per l'Octubre Centre de Cultura Contemporània. 

11/02/2010

Valencianistes en la postguerra

Vull comentar-vos avui un llibre ben interessant que ens pot ajudar a tots a comprendre l'estat de la nostra llengua als nostres dies. Diuen que qui no coneix la seua història està condemnat a repetir-la, per això són tan necessaris estudis com el de Faust Ripoll Doménech, i més a casa nostra on, per falta d'estudis rigorosos i d'interés social, hem tingut més dificultats de les normals per tal de conéixer-la.
El llibre Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951), que ha editat Afers, és un estudi seriós, documentat i treballat que repassa les visicituts dels pocs valencianistes que van sobreviure a la guerra civil, que es van mantenir a València i que van intentar continuar utilitzant i fomentant el valencià en una situació veritablement difícil per a fer-ho. Ja sabeu que la postguerra espanyola va ser un període especialment negre per a la literatura en general, però imagineu-vos el que va poder representar per a la literatura en valencià en particular. Els pocs valencianistes que van quedar ací eren clarament conservadors, de missa diària i, la majoria, addictes o simpatitzants del règim. De fet, només els qui mantenien una bona relació amb el règim podien atrevir-se a escriure o publicar en llengües vernàcules. Per això Lo Rat Penat fou la institució que mantingué una mínima producció en valencià, tot i que bàsicament centrada en llibrets de falla, jocs florals i xocolatades populars. L'embranzida de lo Rat Penat era mínima i les intencions, modestes, ja que consideraven el valencià com una llengua popular i d'ús privat, i poc més. A més dels entrebancs que la censura i els capitosts franquistes afegien a les dificultats ja existents.
Però al costat de lo Rat es constituí un pol d'intel·lectuals valencianistes que s'arreceraren al voltant de l'editorial Torre, amb Casp i Adlert com grans sacerdots. En aquest cas l'ambició de difusió del valencià era molt més ferma i compromesa, i la claretat d'idees pel que fa a la unitat de la llengua, les relacions amb Barcelona i les Illes i la quantitat de llibres i articles editats, molt major. Si bé el seu interés era més elevat i culte, ja que pretenien captar joves universitaris amb vocació valencianista i ganes d'escriure en valencià per tal de generar una producció literària en la nostra llengua. Els interessos eren ben diferents als de Lo Rat, més centrats en les classes populars, mentre que Torre era més elitista. Tots aquests aspectes apareixen perfectament documentats al llibre que comentem, que analitza detalladament correspondència, articles i escrits diversos dels principals actors valencianistes de l'època. Cartes de Casp i Adlert amb els principals editors catalans, viatges a Barcelona i Palma, visites de Casacuberta, Moll i altres a València i, fins i tot, la creació d'un projecte editorial conjunt, l'Acció editorial coordinada de les lletres catalanes.
La faena que van portar a terme, sobretot el grup Torre, va ser la de mantenir viva la flama del valencià, baix mínims, és cert, però el fet d'editar dues gramàtiques (la de Sanchis Guarner el grup Torre i la de Carles Salvador els de Lo Rat), de generalitzar un estàndard literari valencià i aixoplugar les noves generacions, com Fuster i Valor, va permetre que als anys seixanta es pogués donar un reviscolament de l'ús del valencià.
El que va venir després, la transició, la batalla de València i la conversió de Casp al blaverisme, és una altra història de la qual no s'ocupa aquest llibre, però que no desmereix el valor del que van portar a terme als anys 40.
Un llibre imprescindible per comprendre la història valenciana recent, per fer-se una idea de les dificultats per les quals ha travessat la nostra llengua i per valorar els esforços que s'han de fer per mantenir-la viva.

11/01/2010

Els octubre

Ja us ho deia en l'anterior post, Raquel Ricart és una escriptora de mena, d'aquelles que escriu amb pacència i gust, d'aquelles que paga la pena llegir i que et deixa amb ganes de més. Doncs bé, per sort ja en tenim més. El veredicte dels Octubre ha concedit el premi Andròmina a la novel·la de Raquel "Les ratlles de la vida", una història que aplega quatre generacions de dones que travessen per diferents camins vitals. 
És una alegria perquè Raquel s'ho mereix, i nosaltres també, que ben aviat disposarem d'una magnífica novel·la per fruir de la literatura.
Enhorabona Raquel!