10/20/2010

Societats postindustrials


Arran de la vaga general passada, s'han donat moltes explicacions sobre el seu suposat fracàs. Una molt comentada ha estat la de que la vaga general és un instrument de lluita antiquat i caduc, propi de societats industrials del segle XIX i XX, que descarregaven el seu poder econòmic en el sector industrial. De fet, es continuava argumentant, la vaga del 29s ha eixit bé en el sector industrial, però molt mal en el sector serveis i els nous sectors emergents de la societat de la informació. 
Bé, en  principi l'explicació és interessant i profunda, perquè posa damunt la taula els canvis socials que s'han produït en la societat espanyola els darrers anys, i sembla apuntar a noves formes de lluita més adients a les transformacions econòmiques i socials. Ara bé, el que mai es diu són quines són aquestes noves formes de lluita, però aquest no és el tema.
El problema d'aquesta explicació és l'actualitat francesa. L'èxit de la protesta a França, contra les mateixes mesures econòmiques que Zapatero ha imposat ací, demostra que l'explicació anterior és una fal·làcia. Perquè la societat francesa és potser més postindustrial que l'espanyola, i en un context similar, en canvi, s'ha encés la flama de la protesta i no una vegada, com ací, sinó fins a 6 (crec, perquè he perdut el compte). I amb l'instrument caduc i antiquat que és la vaga general. Què passa? Que en aquest cas la vaga general ha demostrat la seua vitalitat per arraconar el govern de torn. 
Haurem de buscar, per tant, altres raons per explicar el "suposat" fracàs (jo ja he dit ací que no considere que haja estat un fracàs, però tampoc un èxit rotund com m'hauria agradat).
Una explicació que m'agrada és la de que la societat francesa està molt més vertebrada que l'espanyola, que disposa d'un múscul associaciatiu i sindical més engrassat. Una altra explicació també podria ser que allí governa la dreta, i ací el PSOE. Recordem que una de les raons de molta gent per no fer vaga va ser que no volien beneficiar el PP. Potser per ací van el tirs, no creieu?

7 comentaris:

Héctor ha dit...

Francia es una República, su mito fundacional consiste en la decapitación del gobernante. El francés, si lo es, debe decapitar al gobernante cuando este no cumple el pacto roussoniano. Desde hace tiempo viene dontado de ese sentimiento de dignidad igual conquistado en esa identidad histórica que repite el movimiento fundacional de la república como un ritual de afirmación.
España es todo lo contrario: un régimen fascista marcadamente católico transformado en una monarquía bodevilesca recubierta de un barniz de generosidad política que simula ser democracia. El español no puede experimentar el sentimiento de igualdad y de dignidad porque su identidad se remite al extraño fenómeno histórico de un perdón católico y reconciliado de los crímenes ejercidos contra la libertad y la humanidad. Su sentimiento básico es el de la gratitud que debe un esclavo sumiso al que se perdona la vida tras haber insinuado a su amo que la situación debiera ser otra.
Mientras el sentimiento básico político sea ese miedo condicionado historicamente por ese relato, España no será nunca una democracia, y se articulará siempre entorno al dilema nacioalista de sí misma, algo semejante a lo que sucede en rusia: ser ruso es vivir un drama de Tolstoi o de Dostoievski.
En Francia siempre puedes ser Asterix.

Enric Senabre ha dit...

Tanta força té la història? I no hi ha possibilitat de superar aquests lastres? A mi no m'agrada una explicació tan determinisita, en preferisc una de més conjuntural i que es pot canviar amb treball polític

Jesús Párraga ha dit...

Sí, home, sí. De fet la proclamació de la II República, la Revolució d'Astúries, La Guerra Civil, els més de dos milions de militants de CNT, la Vaga General de 1917 d'UGT-CNT, la resistència comunista al Franquisme, la fundació de CC.OO. en plena dictadura... tot això són mostres del fatalisme històric d'un poble adormit pel Catolicisme.

¡Joder lo que hay que oir!

Potser, aquest és (com deia Gil de Biedma) "un intratable pueblo de cabreros" pero tinc la sospita que el social-liberalisme (precisament el social-liberalismel) de la desindustralització, la privatització, el terrorisme d'estat, la corrupció, la inmoralitat etc) l'ha transformat en un no gens menys intratable "pueblo de cabrones", o com va dir Julio Anguita a les acaballes del Felipisme (i encara esten així) "El pueblo está encanallado"
Y donde esté Mortadelo que se quite Asterix.

Enric Senabre ha dit...

Crec que ja ho he dit, els sentiments col·lectius, hàbits de comportament i educació ciutadana canvien amb l'educació. Aquest és el treball

Héctor ha dit...

Jesus Párraga lo ha explicado muy bien, aunque se haya intentado sacudir el yugo opresivo del narcótico catolicismo, lo cierto es que sólo el gran Juan Donoso Cortes acertó en la verdad de las cosas: el sociualismo y el liberalismo debían sucumbir en un enfretamiento mortal sin medias tintas ante el catolicismo, único sistema político-teológico verdadero.
Cualquiera sabe que el acto fundacional del estado consiste en un derramamiento de sangre, ya se que es un acto algo primitivo, pero es el que hay, para nuestro caso el Valle de los Caídos y su magnifico Crucifijo representa el recuerdo de ese derramamiento que nos reúne místicamente en el Cuerpo del Salvador como una única sangre. Es como si fuese nuestro Arc de Triomphe pero como Dios manda.
La historia permite entender las cosas, no es determinante pero hay que contar con ella aunque sea para superarla o intentar superarla.
El asotanado Mortadelo, por más que intente disfrazarse, acaba volviendo a su forma original.
Salud.

Jesús Párraga ha dit...

Amigo Héctor: es fama que el suave cachondeíto y la sutil ironía denotan inteligencia. Pudiera ser. Pero si el objeto del sarcasmo és tan sobreactuado, sobado, traído y llevado por el populacho intelectual como la Esteba por el populacho a secas... pues eso, la inteligencia se diluye un tanto. Quiero decir que achacar todos los males socio-antropológicos de España a la Iglesia Católica ya huele un poco a rancio, a Ramoncín, a Bibiana aido, a don Pompeyo Guimarán; y recuerda a aquel valentón del soneto de Cervantes que, a fuerza de unánime "caló el chapeo, requirió la espada, / miró al soslayo, fuese, y no hubo nada."
Que digo yo que podríais buscar otro culpable metafísico. Cansinos, que sois unos cansinos.

Por cierto, lo del Valle de los Caídos es una cruz enorme, no un crucifijo.

Corpi ha dit...

Quina categoria de lectors tens, compare. Val més un d'eixos que cent dels altres.