10/24/2010

Parla'm en valencià

Avui un veí m'ha alegrat el dia. Ens hem creuat a l'ascensor i m'ha contat, amb evident goig, que havia començat a estudiar valencià, que era una assignatura pendent que portava feia temps i que enguany dedicarà les vesprades a preparar el mitjà. Tot això m'ho ha dit en un valencià titubejant, insegur i amb falta de fluïdesa, com correspon a algú que encara no domina la llengua. De fet és tracta d'un veí que ja em caia bé, perquè sempre intentava parlar-me en valencià amb evident esforç i perquè congeniavem a les reunions de les destarifades reunions de la CV (aquesta vegada sí, je je, comunitat de veïns).
El succés no tindria més importància si no fora perquè el veí en qüestió és nadiu valencià i ha viscut de sempre ací. En qualsevol país seria sorprenent, però al nostre no, a casa nostra és perfectament possible que una persona nascuda a València no parle, ni haja necessitat mai, parlar valencià. I ací rau la meua reflexió d'avui, una llengua no es parla si no es necessita, una llengua no s'utilitza si no existeix una demanda social i col·lectiva de fer-la servir. I aquet no és el nostre cas. De fet, estic segur que aquest veí aprovarà el mitjà i continuarà sense parlar valencià. Imagineu-vos, si ha de practicar-lo només amb mi, i no es trobem ni una vegada a la setmana!
Un cas similar em va passar amb les mares d'unes companyes d'escola del meu fill, immigrants sudamericans. Van començar a assistir als cursets de valencià que oferia l'escola, i a esforçar-se per parlar-nos en valencià, però passat un temps continuen igual, perquè se n'han adonat que no cal l'esforç, que no els demanen el valencià enlloc.
Una llengua no pot mantenir-se per la simpatia que desperta sinó per la necessitat social que la demanda. Està molt bé la simpatia i l'agraim molt a tots aquets amics però, per desgràcia, val més que utilitzen el seu temps a aprendre cuina, els serà més útil.

9 comentaris:

Jesús Párraga ha dit...

És de veres allò que comentes, Enric, però el mateix passa a Barcelona. Les grans ciutats (i els seus voltants més o menys dormitoris) no generen la necessitat de parlar català. Ara bé, quan treballava a Bocairent em va sorprendre que fins i tot els fills dels guàrdies civils que venien de fora parlaven en valencià. És clar que a Bocairent és pràcticament impossible no aprendre el valencià (a no ser que tingues una actitud militant antivalenciana) pero el Cap i Casal i segons quins pobles de l'Horta... què hi farem...

RJ ha dit...

Malgrat tot, no hem de defallir. Allò difícil és mantenir-se sempre optimista i contagiar aquest optimisme als altres. En cas contrari, tenim totes les de perdre.

Enric Senabre ha dit...

Justament és això que contes, Jesús, el que vull dir. En pobles menuts on has de parlar valencià per comprar el pa, es fa necessari aprendre'l, però a la majoria de ciutats no cal, i per tant, per què fer l'esforç? Només el fan els convençuts, i amb això no n'hi ha prou.

Enric Senabre ha dit...

I en el cas de mantenir l'optimisme també tenim les de perdre, RJ, però és cert, hem de mantenir una certa convicció perquè si no, no queda res.

Josevi ha dit...

Completamente de acuerdo con tu argumento Enric. Pero, no solamente es aplicable al valenciano, si no a todas las lenguas. Su uso cotidiano las mantiene vivas, y una lengua no materna, solamente se suele aprender a utilizarla, y mantenerla en uso cuando la necesidad te sumerge en el entorno que la usa. Cualquier intento de mantener algo “contra corriente”, consume muchas energías y no suele ser exitoso.

Enric Senabre ha dit...

Efectivamente, Josevi, con una salvedad, también se tiene que ejercer una cierta presión social i/o institucional para reconocer y hacer valer las lenguas minorizadas. y eso no sirve para todas las lenguas, sino solo para las que estan en inferioridad de condiciones, ya sea por razones económicas, históricas o políticas. A esto algunos le llaman "imponer" y otros "fomentar", yo creo que es necesario fomentarlas.

Héctor ha dit...

Coño, Enric, no me jodas que sabes escribir en castellano?
"val més que utilitzen el seu temps a aprendre cuina, els serà més útil."
Enric, pense que l´angoixa front a la desaparició de la llengua no es el mijor sentiment per a interpretar l´esforç que fan els individus que aprenen valenciá encara que no sigua la seva llengua materna.
Es una falta de respecte a l´esforç que fan les persones que no tenen cap necessitat d'aprendre una llengua (encara que siga una merda de llengua) dir-los que perden el temps fent una cosa que fan per raons que tenen mes a veure en el gust, el respecte, i l´admiració pel que es diferent que en l´utilitat. A les hores, menysprear amb simpatia al teu veí es com menysprear a un japones que aprén castellà pel fet de ser japones i no castellà.
Cal viure amb normalitat el suposat (tragic, histèric) extermini de la llengua, i amb curiositat l´esforç per l´aprenentatge del valencià d´aquestes persones que trien fer un curs de valencià en joc d´un de cuina.
Pot ser que el teu veí senta la necessitat social de parlar valencià el dia que en lloc de comprar pa se´n vagia a per tabac amb una noia valenciàparlant vint anys mes jove que la seva dona.
El que es clar es que ell no deu patir les multiples humil.liacions que, a menys jo, he patit d´una banda i de l´altra per no saber ni castellà ni valencià, ni entendré on van els accents oberts o tancats, i els febles, i d´altres osties consagrades que m´han impedit traure el puto grau elemental de la JCV.

Enric Senabre ha dit...

Hector, res més lluny del que volia dir. En absolut menyspree a les persones que volen aprendre valencià malgrat l'estat de postració d'aquesta CV (comunitat de veïns? o Comunitat vlavenciana?) i la seua llengua. Tot al contrari les admire, perquè sé que es tracta d'autèntica voluntat. Per a que ho entengues, aprendre valencià a casa nostra és quasi com aprendre filosofia, la més inútil de les ocupacions, però la més bella. Els admire, els estime i els aprecie, fins i tot els faria un monument. Amb tanta gent que naix o viu ací i ni tant sols se li passa pel cap
El que jo sent és llàstima i menyspreu pels valencianoparlants que no estimen la seua llengua, sent un cert autoodi per formar part d'un país que no és país, que no s'estima ni s'afirma.

Josevi ha dit...

Hector , así hacemos la vida. Algo que debería ser cultural y de uso natural, con la excusa de promocionarlo, se ha convertido en una herramienta de obstrucción (eso del elemental, mitjâ, etc...) incluidos los valenciano parlantes, como tú mismo, no he entendido mal, has manifestado.
Si quieres estudiar filosofía y “beber” de sus fuentes originales, no hay más narices que aprender griego, latín y alemán. Si te dedicas a las ciencias, no hay más narices que aprender inglés. Y si quieres leer a los clásicos valencianos, tendrás que aprender valenciano. Si vives en un entorno que se habla en valenciano, lo aprenderás sin necesidad de que nadie te obligue.
Como puedes ver, no soy valenciano parlante, en mi pueblo no se habla valenciano, pero soy capaz de entenderlo y leerlo. Pero el hacerme entender eso ya es otra cosa. De todas formas, la cosa es entenderse y podernos comunicar , utilizando el sistema que sea.