10/27/2010

El quadern d'Àngela


El quadern d'Àngela és un llibre dolç, tendre, amb sentiment. Una novel·la construida amb detall, amb amor, amb cura. Raquel Ricart (Bétera 1962) escriu com els àngels, com Àngela, la protagonista del llibre, una xiqueta adoptada procedent de la Xina que acaba de fer dotze anys i els seus pares li regalen un quadern. Serà en aquest quadern on la protagonista començarà a anotar les seues reflexions, els seus descobriments quotidians, les seues pors. Però a poc a poc també s’arriscarà a contar-nos històries, a inventar, a imaginar. Àngela és com un àlter ego de Raquel, una enamorada de les paraules, dels diccionaris, de l'oració ben construida. Raquel escriu com els rellotgers, poc a poc, amb detall i amb gust. Llegir-la és tot un plaer i quan acabem el llibre ens sentim amb ganes de més. De segur que ens ho pot donar, només ens cal esperar.
A ‘El quadern d’Àngela’, Raquel Ricart ens ofereix una tendra visió de la relació entre una mare i una filla, reflexions sobre les arrels, els orígens, la adopció… Amb el llenguatge senzill i poètic que la caracteritza, tan ric en matissos i en vocabulari, els xiquets i els joves gaudiran de la història, però els adults la llegim amb plaer, perquè va directa al cor i a l’ànima.
No us la perdeu, si no heu descobert encara aquesta magnífica escriptora (Un mort al sindicat. Tàndem, 1999,  Van ploure estrelles. Tàndem, 2001, o el volum Costums i tradicions, dins del projecte editorial de la Fundació Bromera “Llegir en valencià per a conéixer-nos”), ara és el moment. Amb El quadern d’Àngela va guanyar el Vé Premi Vila de Paterna de narrativa infantil ‘Vicenta Ferrer Escrivà’ (2009) i ens dona l'oportunitat d'acostar-nos a la seua prosa neta i encisadora.
LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE RAQUEL RICART,
“El Quadern d’Àngela”. Tàndem Edicions
Dimecres 3 de novembre a les 19.30h. al Col.legi Major Rector
Pesset. Sala de la muralla.
Plaça Forn de Sant Nicolau, 4

10/24/2010

Parla'm en valencià

Avui un veí m'ha alegrat el dia. Ens hem creuat a l'ascensor i m'ha contat, amb evident goig, que havia començat a estudiar valencià, que era una assignatura pendent que portava feia temps i que enguany dedicarà les vesprades a preparar el mitjà. Tot això m'ho ha dit en un valencià titubejant, insegur i amb falta de fluïdesa, com correspon a algú que encara no domina la llengua. De fet és tracta d'un veí que ja em caia bé, perquè sempre intentava parlar-me en valencià amb evident esforç i perquè congeniavem a les reunions de les destarifades reunions de la CV (aquesta vegada sí, je je, comunitat de veïns).
El succés no tindria més importància si no fora perquè el veí en qüestió és nadiu valencià i ha viscut de sempre ací. En qualsevol país seria sorprenent, però al nostre no, a casa nostra és perfectament possible que una persona nascuda a València no parle, ni haja necessitat mai, parlar valencià. I ací rau la meua reflexió d'avui, una llengua no es parla si no es necessita, una llengua no s'utilitza si no existeix una demanda social i col·lectiva de fer-la servir. I aquet no és el nostre cas. De fet, estic segur que aquest veí aprovarà el mitjà i continuarà sense parlar valencià. Imagineu-vos, si ha de practicar-lo només amb mi, i no es trobem ni una vegada a la setmana!
Un cas similar em va passar amb les mares d'unes companyes d'escola del meu fill, immigrants sudamericans. Van començar a assistir als cursets de valencià que oferia l'escola, i a esforçar-se per parlar-nos en valencià, però passat un temps continuen igual, perquè se n'han adonat que no cal l'esforç, que no els demanen el valencià enlloc.
Una llengua no pot mantenir-se per la simpatia que desperta sinó per la necessitat social que la demanda. Està molt bé la simpatia i l'agraim molt a tots aquets amics però, per desgràcia, val més que utilitzen el seu temps a aprendre cuina, els serà més útil.

10/20/2010

Societats postindustrials


Arran de la vaga general passada, s'han donat moltes explicacions sobre el seu suposat fracàs. Una molt comentada ha estat la de que la vaga general és un instrument de lluita antiquat i caduc, propi de societats industrials del segle XIX i XX, que descarregaven el seu poder econòmic en el sector industrial. De fet, es continuava argumentant, la vaga del 29s ha eixit bé en el sector industrial, però molt mal en el sector serveis i els nous sectors emergents de la societat de la informació. 
Bé, en  principi l'explicació és interessant i profunda, perquè posa damunt la taula els canvis socials que s'han produït en la societat espanyola els darrers anys, i sembla apuntar a noves formes de lluita més adients a les transformacions econòmiques i socials. Ara bé, el que mai es diu són quines són aquestes noves formes de lluita, però aquest no és el tema.
El problema d'aquesta explicació és l'actualitat francesa. L'èxit de la protesta a França, contra les mateixes mesures econòmiques que Zapatero ha imposat ací, demostra que l'explicació anterior és una fal·làcia. Perquè la societat francesa és potser més postindustrial que l'espanyola, i en un context similar, en canvi, s'ha encés la flama de la protesta i no una vegada, com ací, sinó fins a 6 (crec, perquè he perdut el compte). I amb l'instrument caduc i antiquat que és la vaga general. Què passa? Que en aquest cas la vaga general ha demostrat la seua vitalitat per arraconar el govern de torn. 
Haurem de buscar, per tant, altres raons per explicar el "suposat" fracàs (jo ja he dit ací que no considere que haja estat un fracàs, però tampoc un èxit rotund com m'hauria agradat).
Una explicació que m'agrada és la de que la societat francesa està molt més vertebrada que l'espanyola, que disposa d'un múscul associaciatiu i sindical més engrassat. Una altra explicació també podria ser que allí governa la dreta, i ací el PSOE. Recordem que una de les raons de molta gent per no fer vaga va ser que no volien beneficiar el PP. Potser per ací van el tirs, no creieu?

10/16/2010

Democràcia en perill

No voldria ser excessivament negatiu ni pecar de pessimista, pense que els problemes s’han d’abordar amb visió de futur i amb vocació constructiva, però la situació política del País Valencià ha adquirit un to tan preocupant que és difícil plantejar solucions o pautes d’actuació que tinguen un mínim de possibilitats d’èxit.
No es tracta, només, dels resultats electorals pròpiament dits. La democràcia és molt més que votar cada quatre anys, però el problema és que en tots els altres àmbits que enforteixen una democràcia, la situació a casa nostra és dramàtica. La corrupció s’ha generalitzat en totes les institucions polítiques, des d’ajuntaments fins a diputacions i ha arribat a esguitar el mateix president de la Generalitat. Però allò més preocupant no és que existisquen persones corruptes, sinó que la resposta de les institucions polítiques ha estat la de justificar-la i mantenir en el poder als corruptes. Fins i tot la ciutadania s’ha instal·lat en el “tots ho fan” o “els altres farien el mateix”, convertint l’anormalitat del tracte de favor i la compensació en espècie, en una normalitat que corca tot el sistema.
El Tribunal Suprem de València es troba paralitzat pel nomenament del seu president i la resposta que ha donat a les sospites de corrupció ha generalitzat la sensació de que tot està permés. El Síndic de greuges ha estat substituït per una persona més dòcil al poder i la Presidència de les Corts continua manifestant maneres dictatorials malgrat les diferents sentències que l’avisen de la seua funció de moderació.
De la Televisió Valenciana, ni parlar-ne. És tan impossible sanejar-la que l’hem abandonada al seu autisme polític com si, d’aquesta manera, aconseguirem conjurar el seu discurs.
La prepotència pública dels dirigents majoritaris, les retallades en aspectes claus com educació i serveis socials, l’assetjament al valencià i la demonització dels seus defensors, la desobediència flagrant de lleis nacionals com la llei de dependència o la de salut sexual o la imposició de costums socials d’una confessió religiosa per sobre de les altres, pinten un panorama irrespirable i angoixant del que sembla difícil eixir.
Les respostes ciutadanes en forma de pressió mediàtica, manifestacions públiques i protestes generalitzades no han aconseguit foradar el monolític exercici d’un poder que sembla blindat en el búnquer institucional.
Només ens quedarien les eleccions, el principal mecanisme de control polític de la democràcia, però la majoria silenciosa que dona suport al partit en el govern és tan estable que sembla impossible, a hores d’ara, imaginar cap altre escenari de govern. Si afegim que en el plaç de dos anys és possible que el govern estatal estiga controlat pel mateix partit que dona suport als dirigents corruptes de casa nostra i que han permés aquesta putrefacció democràtica, aleshores podem fer-nos la idea de la gravetat de la situació.
I el pitjor de tot és que no s’albiren alternatives a aquesta situació, perquè totes semblen inviables. Una de les més realistes seria que el mateix partit que governa iniciara una operació de neteja i substituira els polítics corruptes, però aquesta opció és pràcticament impossible vista la reacció dels dirigents nacionals. L’altra opció, la més difícil, la d’una victòria de l’oposició, només es podria produir gràcies a una mobilització ciutadana de gran magnitud, que necessitaria d’un consens previ entre les forces de l’oposició. La talla política dels dirigents dels partits d’esquerra tampoc sembla massa preparada per a una operació d’aquesta magnitud, més preocupats per mantenir el paper de cap de l’oposició o de minoria més representativa.
Pinten mal les cartes en aquesta partida en la qual tenim envidat el futur.  

10/06/2010

Educació sexual

Segons informa avui El País, la Conselleria de Sanitat ha suspés els Programes d'Intervenció en Educació Sexual (PIES) amb l'excusa que vol replantejar-los. La notícia encara és confusa i tot i que la versió oficial és que volen replantejar els continguts, espanta. Si unim a aquesta suspensió que l'arquebisbat havia mostrat el seu descontent per aquest tipus d'educació sexual "reduccionista", segons el seu parer, aleshores no espanta, esgarrifa. I més si sabem que l'arquebisbat té preparat el seu propi programa de formació sexual "integral"
Al meu institut portem més de cinc anys incorporant aquests programes que, tot i ser mesures puntuals que no tapen el forat de la carència d'una educació sexual de qualitat, integral i planificada, ajuden a obrir una via de diàleg i coneixement als adolescents sobre la seua sexualitat.
Durant els cinc anys que venen a l'institut les professionals del centre de salut (la llevadora, l'ats i alguna estudiant en pràctiques) han anat millorant la formació. Des del primer any en el què només feien una sessió per a cada curs fins l'últim en què van fer tres sessions de dues hores per a cada curs. A més a més, la formació i la preparació que havien rebut aquestes professionals de la sanitat, que no coneixien el món de l'educació, havia anat a millor. Es notava que hi havia una intenció de fer-ho bé.
Els continguts dels tallers eren ben clars i correctes, concepte de sexualitat, orientació sexual i identitat sexual, mètodes anticonceptius, prevenció de malalties de transmissió sexual, sida, etc. Una educació sexual limitada a la prevenció però amb un esperit obert i tolerant, agradable i pròxim als adolescents que, pense jo, els podia servir ben bé per a formar la seua personalitat i saber on acudir si tenien cap problema.
Però això no pot ser, en aquesta comunitat de got i barral, de beatos i pixanuvols, de miserables i hipòcrites, no podien fer-se les coses raonablement bé. No conec al o la responsable d'aquests programes de sanitat, però he de dir que portava un temps pensant que era extrany que en el nostre context polític mediocre i ranci, existiren professionals compromesos i atrevits.
Ja sabeu, a casa nostra les xiquetes han d'amagar el bombo i patir-lo en família, si tenen diners poden anar a Londres i si no, millor que tanquen les cames i s'encomanen a la Mare de Déu. Quina desgràcia de país!