7/07/2010

Saramago i la ciutadania lúcida

 (Versión en castellano)
Sabíem, perquè Saramago ens ho havía contat a l' "assaig sobre la ceguesa", que la intolerància i l'autoritarisme converteixen la ciutadania en una massa desorientada i òrfena, que perd la consciència i desemboca directament en l'absolutisme, el terror i l'opressió.
Però què passa quan la ciutadania esdevé lúcida, activa, decidida, organitzada i estrictament cívica? Aquesta hipòtesi és la que planteja el nostre autor a l' "assaig sobre la lucidesa". Què passaria si una ciutadania responsable i conscient decidira votar de manera massiva en blanc? Entendrien els nostres polítics el missatge de regeneració, pulcritud i honradesa que els dirigeix? Segons Saramago, decididament no. Perquè la resposta dels governants davant d'una protesta pacífica, democràtica i ordenada és més repressió, corrupció, conspiració per mantenir-se en el poder i desconfiança. Les primeres mesures dels governants del país imaginari de Saramago, són repetir les votacions, decretar l'estat de setge, enviar la policia a inflitrar-se entre la població per espiar-la, detenir indiscriminadament ciutadans innocents, fugir de la capital i enviar l'exèrcit. Tot excepte reconéixer el clam cívic de la ciutadania, qualsevol cosa tret d'escoltar la demanda de transparència i civisme. Al final, la lucidesa del poble esdevé ceguesa dels polítics, i el terrorisme d'estat fa la faena que la democràcia no admet. Sembla que la democràcia és impossible i que els límits d'un sistema que es vol obert i tolerant són la tranparència i el control del poder.
Què farien els nostres polítics, els d'ara, davant d'una rebel·lió similar? Acceptarien el seu fracàs i deixarien pas a una regeneració democràtica? Malauradament, els indicis que tenim, apunten a que no, a que la seua resposta seria similar a la dels polítics de Saramago. De fet, a hores d'ara, al País Valencià, tenim un president de la comunitat i tots els presidents provincials pendents dels tribunals, i sembla que no passe res. I a les diferents convocatòries electorals (sobretot a les europees) cada vegada es vota menys, i això no sembla preocupar els elegits. Tampoc els lleva la son la baixa tensió política, amb un menfotisme generalitzat que disminueix el control ciutadà i deixa mans lliures per a actuacions poc democràtiques. Més que cecs, es fan els sords, i accepten aquella dita del "mentre va el carro fa soroll", i nosaltres continuem manant.
Ara bé, també és cert, tot s'ha de dir, que no tenim una ciutadania tan conscient i responsable com la de la novel·la de Saramago. Més aïna al contrari, semblem viure al país de la ceguesa, on tot val i tos ens té igual, i per això també tenim aquesta ficció de democràcia que simula una transparència opaca i un poder suau, però que no dubta a descarregar tota la seua ràbia contra els ciutadans crítics.
Si voleu saber més sobre Saramago, podeu visitar aquestos blogs amics:
- Saramago: esa dulce mirada portuguesa, de Gloria Fernández http://lacomunidad.elpais.com/gloriainfinita/posts

- El que calla, muere y dice, de Lisi Prada
http://lacomunidad.elpais.com/lisiprada/posts

- Saramago el humano, el escritor, de Trasindependiente: http://lacomunidad.elpais.com/trasindependiente/posts

- Saramago, blogger, de Blas F. Tomé:
http://lacomunidad.elpais.com/blasftome/posts

- Saramago creía en Obama, de Jaime García:
http://enclaveinternacional.wordpress.com/

- La Iberia de Saramago, de Encarna Hernández:
http://encarnahernandez.wordpress.com/

- Saramago de Fernando María:
http://lacomunidad.elpais.com/fernandomaria/posts

- Saramago i la ciutadania lúcida. de Enric Senabre
http://observatoridelaciutadania.blogspot.com/

- Saramago, maestro de la literatura, de Cástor Olcoz:
http://lacomunidad.elpais.com/usuarios/sixto-l-hotmail-com

- Saramago y la Unión Ibérica, de Emilio Fuentes: http://lacomunidad.elpais.com/efurom1

- Saramago: compromiso y Literatura, de Carmen Guarddón
http://lacomunidad.elpais.com/crguarddon/posts

- 'Pilar’, de Fernando Solera: http://fernandosolera.com/-

- A Saramago, Psiquiatra de familia: http://lacomunidad.elpais.com/psiquiatradefamilia/posts

- Saramago, de Arco: http://lacomumidad.elpais.com/tuttifrutti/post

- Saramago y el derecho a la rebelión, de Merhum:
http://lacomunidad.elpais.com/usuarios/merhum

- José Saramago como Blogger:
www.ciudadanomorante.eu

- La traducción de Europa según Saramago, de Alejandro Palomino: http://traduccionlenguadeeuropa.blogspot.com/

Mi padre y Saramago, de Bernardo Ramos Vañó 
http://bramosv.blogspot.com/2010/07/jose-saramago.html 

7 comentaris:

Blas F. Tomé ha dit...

Perfecto análisis, en cuanto al libro y la sociedad, haces. Muy difícil que una sociedad como la actual pueda tener similitudes con los planteamientos de Saramago. Creo yo.
(Lo intenté en catalán, pero al final me dejé seducir por el Traductor de Google).
Un abrazo.

Enric Senabre ha dit...

Cada vez parece más claro que nuestra democracia se desestructura y desmoviliza, y eso es peligroso. Gracias por el esfuerzo

Jesús Párraga ha dit...

Jo no diria que la nostra és una democràcia fictícia... perfectible (molt perfectible), schumpeteriana (massa schumpeteriana), això sí... Però (pòtser és un signe de vellesa) sempre que llig discursos que denuncien la "inconsciència" de la ciutadania em pose una mica nerviós i recorde les reflexions de Chomsky en "Cómo nos venden la moto" referents a com els progressistes nord-americans indignats davant la inconsciència de la ciutadania es posarem mans a l'obra per a dirigir-la on li convenia: a la Gran Guerra del 14-17. Bé, en altres ocasions me'n recorde del discurs de Gracus a "Espartaco", però sempre després d'esmorçar llegint el "Levante".

emilio ha dit...

Por favor,Enric, añade a la lista:
- Mi padre y Saramago, de Bernardo Ramos Vañó
http://bramosv.blogspot.com/2010/07/jose-saramago.html
No entró en su momento por ya sabes qué problemas...

Enric Senabre ha dit...

No Jesús, tot el contrari, no estem segurs de res, i menys de que l'esquerra tinga la solució, només que ens sentim desarmants, impotents, i de segur que tenim molta responsabilitat en el que passa. Però no em diràs que tenim el pati conscienciat....

gloriainfinita ha dit...

Vinc de nou, Enric, a veure si ara que ja em conec un poquet millor els viaranys et puc comentar com toca, perquè no volia deixar el patidor de les terres en les quals també viu (encara que sóc asturiana) sense dir-li que l'entenc i que també em pareix que la lucidesa no existeix a la classe política valenciana.
Una abraçada

Enric Senabre ha dit...

Gràcies gloriainfinita, els que ens veuen des de fora no poden ni imaginar-se com patim per la ceguesa que ens domina.
però nosaltres portem les ulleres que ens permeten veure-hi clar, si més no, perquè poders màgics no en tenim.
Records