2/03/2010

Ficció i realitat

Paul Auster tracta de manera magistral al seu últim llibre, Invisible, la confusió que genera la ficció quan adquireix pretensions de veracitat. Posar la pròpia vida com a testimoni, amb l'autobiografia, és un recurs que convenç al lector i que aporta a la narració una respectabilitat i confiança que no es justifica per ella mateixa.
El personatge de la novel·la d'Auster deixa el manuscrit de la seua vida com a testament personal, però la història que conta no resisteix una mínima inspecció històrica. Malgrat això, el lector s'havia empassat la història perquè la contava un moribund i perquè ho feia en primera persona. Descobrir que el punt de vista personal no coincideix amb el dels altres actors de la històra o que, fins i tot, ens agrada adornar els nostres records, no és més que la comprovació de que qualsevol narració no és altra cosa que ficció, potser basada en fets reals, però sempre interpretats.
Potser el nostre temps viu una inflacció de realitat. Els realitys televisius augmenten les audiències i busquen noves situacions en les què observar a uns personatges "reals", els documentals i programes de testimonis omplin les graelles de televisió i, en literatura, busquem sempre la vivència personal, el testimoni viscut. Hem fet el camí invers al de la ficció, perquè si aquesta ens diu alguna cosa sobre la realitat és només perqué és construida, inventada o seleccionada a trocets per un autor que no amaga el seu caràcter de creador.
Però ara fem el camí invers, que és el de convertir la realitat en ficció. Quan una vida real es converteix en objecte de narració o anàlisi, esdevé automàticament ficció, i res més. I una cosa així passa amb la biografia o els reality. I això no té res de mal. El que és perillós és voler vendre-ho com a veritat.

6 comentaris:

Jesús Párraga ha dit...

Paul Auster és una assignatura pendent (una més); És de veres que el carácter "confessional" d'una narració li dóna inmediatament versemblança. Alló que és diu en primera persona es considera "veritat". És la clau de l'argument de "Laura" de Otto Preminger. Me'n vaig a veure-la al DVD, que no tinc ganes d'estudiar.

Enric Senabre ha dit...

La tesi, justament, és que aquestes circumstàncies ens porten a acceptar la veracitat de les afirmacions, però que, si ho analitzem detingudament, no té cap fonamentació. Perquè la veritat d'unes afirmacions es recolzen en testimonis fiables, investigacions comparades i contraposició de dades.

emilio ha dit...

Yo tampoco he leído a Paul Auster, pero por lo que dices, debe ser interesante. Por lo pronto, lo pongo en cola en mi lista de libros que debo leer.
Ahora bien no creo que nuestro tiempo viva una inflacción de realidad,sino de mala realidad.
Si se contaran las cosas como son, con toda su complejidad...Los realitis no son más que eso: una burda imitación de la realidad.
Espero que la ficción nos rescate.
Un saludo: emilio

josevi ha dit...

Ficció i realitat... moltes vegades no s'on comença una i acaba l'altra.

Enric Senabre ha dit...

Sí, Emilio, muchas veces una buena ficción nos dice más de nosotros mismos o de la realidad que nos circunda que esas pretendidas realidades objetivas que nos quieren vender. Y no sólo los realitys, también el auge de documentales innovadores o de testimonio, esconden un punto de vista demasiado concreto, que nos distrae la abstracción.

Enric Senabre ha dit...

Efectivament, Josevi, els límits s'esborren moltes vegades,i això no està mal. El que és inacceptable és l'engany.