Àgora

He vist, per fi, Àgora. Tenia ganes i expectatives dipositades en la peli d'Amenabar, pel tema que tracta, per l'època, per tractar-se d'una superproducció feta a Europa, per la gosadia del projecte. Però, com sol passar, amb tantes expectatives, allò més lògic era una decepció. I així ha estat, perquè m'ha semblat una pel·lícula acartonada, tòpica, carregada de prejudicis i sense nervi ni tensió. Els personatges semblen d'opereta, començant per una Hipàtia que, sort que no li han donat el Goya, és hieràtica i inexpressiva. També Orestes és incomprensible, d'estudiant i de cònsul, i la resta de científics de la biblioteca, que en cap moment denoten credibilitat. Potser l'esclau-amant és l'únic personatge complex i humà, però li assignen una història en el guió que només serveix per satisfer a un públic que, pensa el director, només busca històries d'amor.
El rerefons històric i científic té interés sense necessitat d'històries d'amor, però també és presentat d'una manera plana i lineal, sense contradiccions, perquè els cristians són fanàtics i ignorants, els jueus acomodaticis i covards i els científics conservadors i inocents. Tot massa previsible, massa estereotipat, massat de cartró pedra. I justament és això el que més m'ha agradat, veure reconstruida l'Alexandria de l'època, com si d'una Terra mítica tan pròxima es tractara. Magnífiques les vistes de la ciutat des de l'espai, això sí que mereix un Goya.