2/25/2010

Àgora

He vist, per fi, Àgora. Tenia ganes i expectatives dipositades en la peli d'Amenabar, pel tema que tracta, per l'època, per tractar-se d'una superproducció feta a Europa, per la gosadia del projecte. Però, com sol passar, amb tantes expectatives, allò més lògic era una decepció. I així ha estat, perquè m'ha semblat una pel·lícula acartonada, tòpica, carregada de prejudicis i sense nervi ni tensió. Els personatges semblen d'opereta, començant per una Hipàtia que, sort que no li han donat el Goya, és hieràtica i inexpressiva. També Orestes és incomprensible, d'estudiant i de cònsul, i la resta de científics de la biblioteca, que en cap moment denoten credibilitat. Potser l'esclau-amant és l'únic personatge complex i humà, però li assignen una història en el guió que només serveix per satisfer a un públic que, pensa el director, només busca històries d'amor.
El rerefons històric i científic té interés sense necessitat d'històries d'amor, però també és presentat d'una manera plana i lineal, sense contradiccions, perquè els cristians són fanàtics i ignorants, els jueus acomodaticis i covards i els científics conservadors i inocents. Tot massa previsible, massa estereotipat, massat de cartró pedra. I justament és això el que més m'ha agradat, veure reconstruida l'Alexandria de l'època, com si d'una Terra mítica tan pròxima es tractara. Magnífiques les vistes de la ciutat des de l'espai, això sí que mereix un Goya.

2/17/2010

Google

Google està per tot arreu. És l'empresa que més creix, la que més volum de publicitat a internet acumula, la que llança un nou navegador, un nou mòbil o una nova xarxa social. Supose que per això, li han crescut crítics encarnissats. Uns ens avisen del perill de monopoli a la xarxa, d'altres de control polític, les més agosarades d'aprofitar-se'n d'altres empreses (les proveidores d'accés) o de les obres culturals (per la digitalització). En fi, que sembla ser l'enemic número 1.
Jo he de dir que sent simpatia per Google, m'ofereix uns serveis gratuits (com aquest bloc i el correu), és una empresa jove i agosarada, que s'atreveix a posar al meu abast una bona part dels productes culturals, que em facilita la navegació i no em demana fidelitat, encara que intente convencer-me de quedar-me sempre amb ella.
Desconfie més dels crítics, el president de Telefònica, empresa responsable de l'endarreriment digital d'aquest país pels preus abusius de la seua ADSL, el de Microsoft, un autèntic  monopoli que ens imposa els seus productes a la força, o el de Vodafone, que vol augmentar els seus beneficis que no són xicotets. El que haurien de fer tota aquesta gent és finançar les obres culturals, a costa de les quals han fet un autèntic negoci. Ara bé, no podem oblidar que Google va naixer com un buscador, i que aquest continua sent el seu principal portal. I en aquest sentit si que tinc les meues reserves. De fet porte uns dies fent ús del buscador i no trobe el que vull. Me n'he adonat que només serveix per a recerques molt superficials o genèriques, mentre que quan li demanes aprofundir en algun aspecte, et perd en una teranyina de documents oficials, la majoria antiquats, o de pàgines pagades. I un altra cosa, els criteris de recerca són ben discutibles, perquè primar la literalitat no és precisament complicat, i posar en primer lloc les pàgines més referenciades tampoc és un criteri gens fiable. Amb aquesta priorització, aparéixer a partir de la tercera pàgina, significa no existir a la xarxa.
Per tot això supose que dec desconéixer alguna clau de les recerques, alguna cosa que no faig bé, i em pregunte, i us pregunte, algú troba el que busca al google?

2/08/2010

Habermas i el Cabanyal

He trobat un text de Habermas que crec que explica a la perfecció les raons del projecte de continuació de l'avinguda Blasco Ibañez al mar i la destrucció del Cabanyal. En una conferència sobre l'arquitectura i la modernitat, diu l'amic Jürgen:
"En esta oposición a la Modernidad hay buena parte de verdad: recoge los problemas sin resolver que la arquitectura moderna ha dejado en la penumbra, esto es, la colonización del mundo vital por los imperativos de los sistemas dependientes de acción económica y administrativa. "
Per més que pense no puc trobar altra raó que la rendibilitat econòmica aplicada al disseny urbanístic. I també en aquest cas, passant per damunt dels criteris de conservació de les tradicions i de respecte a un estil de vida.
Rita, Paco, no hi ha dubte, Habermas també estaria contra el vostre projecte!!

2/03/2010

Ficció i realitat

Paul Auster tracta de manera magistral al seu últim llibre, Invisible, la confusió que genera la ficció quan adquireix pretensions de veracitat. Posar la pròpia vida com a testimoni, amb l'autobiografia, és un recurs que convenç al lector i que aporta a la narració una respectabilitat i confiança que no es justifica per ella mateixa.
El personatge de la novel·la d'Auster deixa el manuscrit de la seua vida com a testament personal, però la història que conta no resisteix una mínima inspecció històrica. Malgrat això, el lector s'havia empassat la història perquè la contava un moribund i perquè ho feia en primera persona. Descobrir que el punt de vista personal no coincideix amb el dels altres actors de la històra o que, fins i tot, ens agrada adornar els nostres records, no és més que la comprovació de que qualsevol narració no és altra cosa que ficció, potser basada en fets reals, però sempre interpretats.
Potser el nostre temps viu una inflacció de realitat. Els realitys televisius augmenten les audiències i busquen noves situacions en les què observar a uns personatges "reals", els documentals i programes de testimonis omplin les graelles de televisió i, en literatura, busquem sempre la vivència personal, el testimoni viscut. Hem fet el camí invers al de la ficció, perquè si aquesta ens diu alguna cosa sobre la realitat és només perqué és construida, inventada o seleccionada a trocets per un autor que no amaga el seu caràcter de creador.
Però ara fem el camí invers, que és el de convertir la realitat en ficció. Quan una vida real es converteix en objecte de narració o anàlisi, esdevé automàticament ficció, i res més. I una cosa així passa amb la biografia o els reality. I això no té res de mal. El que és perillós és voler vendre-ho com a veritat.