12/30/2010

Les ratlles de la vida

L'obra guanyadora de l'últim premi Octubre de narrativa, Les ratlles de la vida de Raquel Ricart Leal, és un autèntic plaer per al lector. És tracta d'una novel·la intensa i corprenedora, que transmet vida i emocions en un llenguatge acurat i bell. Podríem dir que es tracta de realisme màgic, perquè la realitat sempre és màgica quan els ulls a través dels quals la mirem estan plens de creences, d'experiències i de vida. Raquel transmet el punt de vista dels seus personatges i aconsegueix que mirem una realitat bruta amb la visió comprensiva que el deure de viure ens imposa. Per això la realitat que conta (quasi un segle d'històries personals que s'encreuen amb successos històrics i polítics) adquireix la màgia de la mitologia religiosa i vital d'Ermerinda i Vicenta, de Regina i Maria.
Una novel·la riu en la què els afluents aboquen històries viscudes i compartides, que s'influeixen i s'entrecreuen en un domini magistral del temps narratiu. Uns rius ben valencians que aporten un pòsit insubstituible per a tots els que volem comprendre la nostra història i viure-la.

12/18/2010

Wikileaks


He de reconéixer, que les filtracions dels documents de Wikileaks m'han decebut. No se, potser esperava més del que era raonable, perquè al final, les revelacions han estat d'allò més previsibles. Interessos ocults, maniobres il·legals, fils invisibles... de tot n'hi ha, és cert, però sempre dins de les sospites que tots teníem, encara que ara s'han confirmat.
Però un dels aspectes que si que m'ha sorprés ha estat les investigacions sobre els principals dirigents del món. En un bon nombre dels casos les observacions dels ambaixadors i espietes fan referència al caràcter, personalitat o vicis ocults de la vida privada d'aquestos personatges públics. I em crida l'atenció perquè, potser per deformació marxista, sempre he pensat que els governs mundials acaben regint-se per un joc d'interessos més profunds que els simplement personals dels seus governants. Però sembla que no, sembla que l'egolatria d'Alan García, l'astúcia de Zapatero o el mal geni de Moratinos són tan importants o més per al transcurs de la història que els interessos geoestratègics, l'economia o la ideologia.
Però ben pensat, no serà un altra maniobra de distracció aquesta del Wikileaks, que busca ocultar-nos les autèntiques raons per les quals "progressa" la història?

12/15/2010

Solidaritat

La "fugida" general dels controladors i la resposta del govern, mitjans i poders econòmics, m'ha posat sobre la pista de la estratègia que utilitzen aquests poders per desacreditar qualsevol protesta o reivindicació social.
Si us adoneu, la principal crítica als controladors ha estat la seua insolidaritat amb la resta de la societat, perquè s'atrevien a demanar condicions laborals que la resta ni ensumen. En la societat de l'atur i els set-centseuristes (ja no queden mileuristes) és una gosadia demanar 300.000 anuals. En fi, no conec les condicions laborals dels controladors, però és evident que són un col·lectiu molt reduït, amb molt de poder i amb avantatges innegables. Bé, per tant en aquest cas, és cert, demanen privilegis en la societat de la necessitat.
Però el problema és que l'argument va ser el mateix quan la vaga dels funcionaris, una acusació d'insolidaritat perquè es tractava de treballadors amb faena fixa i drets laborals. Quan la vaga general, també es va dir que era la vaga dels treballadors que tenien la sort de tenir faena, perquè els aturats no podien ni fer vaga i, a més, estarien a favor de les mesures del govern per tal de tenir la possibilitat d'accedir a un lloc de treball, ni que fos parcial, eventual o directament brossa.
I quan es reivindinquen els convenis laborals, també, com s'atreveixen a demanar un augment de sou amb la crisi que tenim. I quan es negocien reduccions de plantilla, que tots hem de cedir, que podem repartir la faena entre tots, treballar menys, cobrar menys per a treballar tots (!!!)
Increïble, la patronal, el poder econòmic, el govern i els mitjans amics acusen d'insolidaris als treballadors!!!!! Ells, els reis de la insolidaritat, del guanya tot el que pugues ara i arranca a córrer, els de repartir beneficis entre els executius, els de la comissió i el 5%.
Per favor, un poc de dignitat, fins i tot els controladors tenen dret a reivindicar les seues condicions laborals (de manera legal, clar, no amb el xantage que han fet, aquest és el vertader problema i no les seues reivindicacions), i que no ens donen lliçons de solidaritat. Ells no.

12/11/2010

Benimaclet per la convivència

Benimaclet ha parlat per la tolerància. Veïns i organtizacions socials de diferents sensibilitat social (des del comerç fins a AMPES i comissions de festes) han manifestat el suport a un estil de convivènica que aposta per la integració, per un món on cabem tots i totes.
Benimaclet ha dit no al racisme i al feixisme. Si alguna cosa han aconseguit, ha estat reafirmar-nos en la nostra visió del món i fer-nos més forts, perquè ens ha unit encara més.
Per un Benimaclet viu, Ací cabem tots!

12/01/2010

Dia mundial de la SIDA

Avui dia 1 se celebra el dia mundial de la lluita contra la SIDA. Aquesta malaltia ha estat una de les que més mal han fet la humanitat, tot i que els seus perjudicis es reparteixen entre els efectes sobre la salut física i els efectes sobre la moral. La Sida ha estat una d'aquelles malalties que s'han associat tradicionalment amb la immoralitat i la desviació social i, especialment, sexual, i per això s'ha tardat tant a bastir una resposta mèdica eficaç. Durant molts anys, els dels inicis del contagi, es va classificar com una malaltia de marginats i, per això, va perdre interés per a les farmacèutiques i institucions públiques. Quan la pandèmia va afectar als benestants heterosexuals occidentals, aleshores es va desfermar el pànic i les investigacions serioses i ben pagades.
Aquest fet i la demonització del condó ha produït una extensió evitable de la malaltia que, a hores d'ara, continua sent un problema greu de salut i, encara, de convivència.
Per a prevenir-la es necessiten mesures sanitàries i educatives, entre elles una educació sexual completa i coherent, que integre la percepció del risc dins del model de relació afectiva i sexual de les noves generacions. Les coses no semblen anar en aquesta direcció, la paralització dels programes d'educació sexual de la Conselleria de Sanitat (els PIES), les minses campanyes de sensibilització (que enguany ja no tenien ni fullets, condons ja feia anys que no en donaven) i la relaxació social que ens acompanya poden fer repuntar una pandèmia que, d'altra manera, es pot evitar.

11/28/2010

karicies.com



Rosa Sanchis, amb Karícies.com, ha guanyat el premi Enric Soler i Godes 2010, d'experiències pedagògiques a l'escola que entrega la Societat Coral El Micalet. Amb aquest premi, aviat trobarem el continguts del blog en format de llibre. I això és una magnífica notícia, perquè Rosa ha treballat, des del seu blog, l'educació afectiva i sexual, el feminisme, la lluita contra el maltractament masclista i  un model de relacions amoroses lliure i respectuós. Una faena imprescindible a l'escola si volem aconseguir un món més igualitari i tolerant. Rosa ha posat en pràctica tot allò que només queda en bons desigs i declaracions d'intencions altres boques amb més responsabilitats polítiques i educatives. 

Endavant Rosa, continua la faena i enhorabona!

11/24/2010

Economia

El rescat a Irlanda ha acabat de confirmar-me la sospita, cada vegada més evident, del sotmetiment del poder polític a l'econòmic. Sembla ser que els mercats demanen unes mesures econòmiques i socials per tal de confiar en les economies de determinats països, però quan aquests països (el "pigs", els porcs, portugal, Irlanda, Grècia i Espanya) les apliquen, els mercats en demanen més i, a més a més,  s'engulen els diners que aquests estats havien aconseguit en prestec, amb la conseqüència evident d'un empitjorament de la seua situació econòmica i, per tant, més perill de fallida. És un bucle sense solució, del qual no es pot eixir, perquè si adopten les mesures, els mercats, que les havien demanat, quina casualitat!, les converteixen en inútils.
Del bucle no es pot eixir, és cert, a no ser... que l'utilitzem en sentit invers, és a dir com un bucle creatiu. Com?
Anem a pams. Tot açò passa perquè els països són com una empresa que cotitza en borsa, que té uns índexs de confiança, un passiu, un actiu i un preu, és a dir, es sotmet al dictat no d'un electorat democràtic, sinó d'un ens desconegut (desconegut per a nosaltres, vils mortals) que s'anomena mercat, i que no mira palletes, sinó rendiment, caiga qui caiga. Però... els mercats poden ser regulats per lleis econòmiques i polítiques, fins i tot haurien de pagar impostos i aleshores, perquè no traure els països d'aquest joc mercantil? Amb la creació d'un banc nacional, els diners no necessitarien eixir al mercat, sinó que es podrien fixar més enllà del joc mercantil. I tot això sense nacionalitzar la borsa ni prohibir la seua actuació ( tot i que això també seria perfectament lògic donat el caràcter pirata i delinqüent de les seues accions).
Però jo no en tinc ni idea d'economia, i de segur que el que dic forma part d'una concepció de l'economia antiquada i no adaptada als nous temps de capitalisme triomfant. Jo no en tinc ni idea, però i l'esquerra governant? Té alguna alternativa a aquest atzucac? I si no en té, perquè la tenim que votar, si a la fi els que manen són els inversors? Trist dilema el de les democràcies neoliberals.

11/23/2010

Feixisme a València

Ahir Benimaclet  va ser, altra vegada, víctima de les amenaces feixistes. Com que la manifestació de divendres passat va ser un autèntic ridícul, han pensat que si no monten gresca no tenen atenció dels mitjans, i ahí que van al lloc més emblemàtic del barri. Al Centre social Terra van entrar una desena de "niñatos" comandats per José Luis Roberto, cap del partit España 2000, i... però millor us ho conta un amic que ho va viure en directe, us enganxe la narració d'Hilari, testimoni directe:
"Mentre estàvem sopant, bevent, socialitzant-nos al terra ha entrat España2000 i ens ha intimidat, increpat i amenaçat de mort. Sí, hem hagut de telefonar i ha vingut la policia (que ha tardat massa si tenim en compte que el retén està a 5 minuts) i s'ha posat a comprovar les instal·lacions del local: els extintors, els banys.... Li he preguntat que si en actes com ara un partit d'alt risc actuaven d'ofici per què no ho feien ara. M'ha respost que calien amenaces i quan 5 o 6 li hem dit que ja s'havien produït ens han dit que eixírem a denunciar-ho... els hem insistit que el bar i el carrer estava pres per ells i ens han dit que així és el sistema, el seu sistema, i mai no els han desallotjat...
 
Al final ha vingut molta molta gent nostra i ells han marxat. La policia s'ha quedat una estona més denunciant al Terra i ens ha demanat els DNI a nosaltres...  
 
Potser encara hi ha gent que no s'ho crega pero vivim a un país, el valencià, on els nazis (portaven símbols nazis, cosa impensable en un país civilitzat-europeu) fan els que els dóna la gana i la policia i els polítics no fan res.
Hilari" 
Per si voleu saber més coses, Àngels, amiga que també estava present les ha transcrit:

"         Y esto ¡¿qué es?!
  • ¡Mira! ¡Tienen la bandera de españa taxada, estos payasos!
  • ¿¡Y no os da vergüenza!?
  • ¿¡Pero no me bais a contestar!?
  • ¿¡Habiais visto esto!?
  • Y no os da vergüenza eh!! eh!!
  • El país que os ha dado de comer toda la vida.
  • ¡Mira! ¡También tienen a Felipe V del revés! A ese todavia lo entiendo, pero ¿y esto? ¿qué sois vosotros? ¿¿¡¡como los de ETA, unos asesinos!!??
  • ¡¡No os da vergüenza!! ¡¿lo habias visto antes?!"
    Fina i tot:
    • Tu! !!Como me aguantes la mirada 2 segundos más, te mato!!, te clavo un cuchillo en el corazon, y ¡te mato!"

      Aquestos malparits sembla que poden fer el que vullguen sense massa problemes. Alguna cosa haurem de fer, si la polícia no acompleix la seua funció, perquè sembla que al final acaben pagant-ho els de sempre.
      Una cosa bona, açò significa que Benimaclet viu, que se n'han adonat que aquest barri bull de vida, associacionisme, integració i participació ciutadana, per això ara han dirigit la seua mirada cap ací. Però que ens deixen tranquils d'una vegada!!!!!!








 

11/19/2010

De YouTube... a las aulas


Una pareja de jóvenes discute. De las palabras se pasa a la pelea. Un grupo mira, otro alumno lo filma. Después se cuelga en YouTube. Es un ejemplo de lo que podría haber sido un capítulo más de acoso escolar. Pero no lo fue. Una reflexión ética a tiempo sobre el acoso a través de los móviles provocó que los jóvenes de 12 a 16 años del instituto público de Foios pasara de las "risas" y el "chascarrillo" a situarse en el "rol" del acosado. La mediación surtió efecto.
El móvil se usó luego para que ellos mismos trabajaran en un proyecto para filmar algunos minutos de felicidad -un cumpleaños, una fiesta, una celebración, una buena noticia-. "No hay que prohibir, hay que reeducar a los jóvenes en las nuevas tecnologías", sostiene Enric Senabre, profesor del instituto que presentó anoche la conferencia De YouTube al aula y viceversa.
Senabre está convencido de que "hay que educar a los adolescentes en todos los sentidos". Pero hay que hacerlo "desde su propia visión del mundo". "Si la pelea no es algo coherente en su visión del mundo, ni las guerras ni la violencia, ¿por qué aceptarlo en otros casos?", se pregunta. "Si reflexionan, lo comprenden y condenan el acoso", responde.
Esta reflexión es compartida por los expertos reunidos en las II Jornadas de Pedagogía y Audiovisual, que coordinan Josep Lluís Peris, director de instituto de Valencia y crítico de arte, y la actriz Rosana Pastor. "Hoy en día", explican, "los niños y los adolescentes acceden de forma desordenada e intuitiva solos o en grupo a las diferentes redes sociales y a contenidos audiovisuales". En su opinión, "la escuela y el instituto deberían liderar una utilización crítica y personalizada de las nuevas tecnologías".
En este aspecto coincide Nacho Moreno, historiador de Arte y comunicólogo, que habló de los hábitos de consumo audiovisuales de los adolescentes y de la influencia de la industria cinematográfica. Moreno sostiene que "desde los años cincuenta, Hollywood ha creado un sub producto de serie B, que convierte a los adolescentes en consumidores de otros productos (camisetas, videojuegos)". Salvo excepciones de "cine maduro y de autor" como Easy Rider o Rebeldes sin causa, "se crean mundos infantiles paralelos, que crean a su vez otros mundos paralelos de consumo". La censura no resuelve nada. "Si están de moda las series de vampiros, que lean a Mary Reilly, si ven Piratas del Caribe, convertirla en una invitación a leer la Isla del Tesoro de Stevenson". Hacer grandes parejas de habilidades distintas.
Francesc Deo, director de Aula Multimedia de Barcelona, presentó un trabajo en vídeo sobre la pedagogía de la imagen y la televisión. El director general de Formación Profesional del Ministerio de Educación, Miguel Soler, clausurará mañana las jornadas en el Octubre Centre de Cultura Contemporània.

11/18/2010

Dia de la filosofia

Avui dia 18 de novembre és el dia de la filosofia. Realment no sé si cal celebrar un dia així, però com que sempre és difícil aconseguir generalitzar la faena sèria i rigorosa del pensament, doncs pot ser siga una bona ocasió. Des de la meua faena intente que les generacions joves adquireixen aquest vici de filosofar, que no és altra cosa que mantenir un esperit crític en determinats moments de la vida i davant de circumstàncies especials. Sempre he pensat que no cal filosofar en tots els moments de la vida, sinò que és suficient fer-ho als encreuaments de camins. L'actitud natural és la de la confiança i la facilitat, però si afegim a aquesta actitud, una de sospitat sana i dubte fonamentat, es fa més fàcil continuar vivint amb lleugeresa. Replantejar els objectius vitals, aclarir les intencions i assumir les nostres preferències en assumptes personals, polítics o professionals sol ser un exercici de salut personal que estalvia els diners en psicòlegs i, de vegades, fins i tot en metges.
Ací, al blog de l'IES, us deixe una reflexió en forma de fotografia. És la nostra participació en la Mostra de fotofilosofia organitzat pel col·lectiu de professors de filosofia de l'àmbit catalanoparlant. L'ha feta el meu alumnat, i demostra que la filosofia pot ser una activitat divertida i profitosa tot a l'hora. També us deixe les fotos guanyadorses

Les Xarxes socials. La nova caverna?
D’Anna Ferrer Rodrigo
Si no jutges un llibre per la seua tapa, per què sí a una persona?
D’Encarna Capsí Pérez-Herrero


I després de la vida, què?
D’Anna Egea Rausell

Sabrem què hi haurà a la fi?
De Lorena Bueno Carbonell


11/10/2010

Moral i política

L'entrevista a Felipe González que el diari El País publicava el passat diumenge no té desperdici. L'expresident està, igual que Bush, en plena rehabilitació pública i de "bolo" en "bolo" publicitari del seu nou llibre. Potser per això en aquesta entrevista diu més coses de les que normalment diuen els polítics a les entrevistes, perquè el ressò mediàtic és molt major. De totes les declaracions, la que més ressaltava la majoria de la premsa, era la de la decisió d'acabar o no amb la cúpula d'Eta a través de mitjans il·legals. La declaració mereix una transcripció, i ací la teniu:


"Tuve una sola oportunidad en mi vida de dar una orden para liquidar a toda la cúpula de ETA. Antes de la caída de Bidart, en 1992, querían estropear los Juegos Olímpicos, tener una proyección universal... No sé cuánto tiempo antes, quizá en 1990 ó 1989, llegó hasta mí una información, que tenía que llegar hasta mí por las implicaciones que tenía. No se trataba de unas operaciones ordinarias de la lucha contra el terrorismo: nuestra gente había detectado -no digo quiénes- el lugar y el día de una reunión de la cúpula de ETA en el sur de Francia. De toda la dirección. Operación que llevaban siguiendo mucho tiempo. Se localiza lugar y día, pero la posibilidad que teníamos de detenerlos era cero, estaban fuera de nuestro territorio. Y la posibilidad de que la operación la hiciera Francia en aquel momento era muy escasa. Ahora habría sido más fácil. Aunque lo hubieran detectado nuestros servicios, si se reúne la cúpula de ETA en una localidad francesa, Francia les cae encima y los detiene a todos. En aquel momento no. En aquel momento solo cabía la posibilidad de volarlos a todos juntos en la casa en la que se iban a reunir. Ni te cuento las implicaciones que tenía actuar en territorio francés, no te explico toda la literatura, pero el hecho descarnado era: existe la posibilidad de volarlos a todos y descabezarlos. La decisión es sí o no. Lo simplifico, dije: no. Y añado a esto: todavía no sé si hice lo correcto. No te estoy planteando el problema de que yo nunca lo haría por razones morales. No, no es verdad. Una de las cosas que me torturó durante las 24 horas siguientes fue cuántos asesinatos de personas inocentes podría haber ahorrado en los próximos cuatro o cinco años. "


És un autèntic dilema moral, un encreuament vital entre una ètica dels principis i una de les finalitats socials, un xoc entre moral i raó d'estat, que, sembla ser, González va resoldre des de la integritat moral. Malgrat tot, diu no estar del tot segur de la seua decisió, i apunta a que la decisió moral utilitarista podria haver estat més rentable des del punt de vista del recompte de vides humanes.
A mi, el dubte de González m'ompli d'inquietud, perquè apunta a un raonament que porta directament a la justificació que fa George Bush de les tortures de la CIA. Però no és el cas i el que ara m'interessa és el procés de raonament moral que va portar a Felipe a rebutjar la via expeditiva i il·legal d'acabar amb la cúpula d'ETA. Me l'imagine calculant els resultats de l'acció, com un bon utilitarista amb responsabilitats de govern:

"Si dic que sí, pensaria ell, els serveis secrets iniciaran l'operació d'aniquilació material dels dirigents etarres i aleshores el que pot passar serà...
1. Que la bomba no funcione per qualsevol error, (es tracta dels serveis secrets espanyols no ho oblidem, no de la CIA), i aleshores no moren els etarres (o no tots) i, a més, ens deixen amb el cul a l'aire davant dels francesos i l'opinió pública. 
2. Que la polícia francesa detecte l'operació i l'avorte, amb el merder diplomàtic consegüent i la riota internacional
3. Que la bomba funcione i s'acabe amb la cúpula d'ETA. Perfecte! Però aleshores, possiblement, l'estructura d'ETA es recomponga, possiblement amb gent més jove i radicalitzada, i els atemptats continuen potser amb més virulència. A més, les sospites sobre qui hauria ordenat l'atemptat recaurien directament sobre el govern espanyol i apuntaria a la X famosa que només podria ser jo, a no ser que emmerdara al Barrionuevo, és clar."

De segur que després d'aquestes cavil·lacions, el savi Felipe González pensaria que, des del punt de mira de l'ètica de la finalitat utilitarista, era molt més convenient deixar les coses com estaven i continuar la lluita contra ETA per mitjans legals, més lents, però potser més eficaços i educatius a llarg termini.

11/07/2010

El Papa i la laïcitat

Pel que es veu, a Benet XVI no li agrada el laïcisme ni el secularisme. A l'avió que el portava a Santiago va dir als periodistes (podeu escoltar les declaracions literals a Vilaweb) que a Espanya s'havia desenvolupat un laïcisme agressiu, un secularisme fort, semblant al que es va donar als anys 30 del segle passat. Només la comparació esgarrifa per exagerada, però el pitjor de tot és la intenció d'unes declaracions vullgudament incendiàries i provocatives com aquesta. Analitzem-les.
En primer lloc el Papa sap perfectament que a Espanya no existeix res del que diu, més aïna al contrari, perquè l'esglèsia catòlica rep una bona quantitat de diners d'un estat suposadament laïc, però que pràcticament afavoreix aquesta confessió. A més manté una xarxa d'ensenyants de religió catòlica a les escoles públiques que financem amb els impostos de tots, també dels ateus, laïcs i d'altres confessions, i una influència social massa present per a un estat aconfessional (de fet s'ha oposat a totes les lleis que buscàven un progrés social i de les llibertats, com la llei del divorci, la de l'avortament, dels matrimonis homosexuals).
I si el Papa sap totes aquestes coses, per què llança unes declaracions com aquestes en el lloc que més ressò tenen, és a dir, entre periodistes? El context ens ha de fer descartar qualsevol improvisació i, per tant, ens dona la pista d'una clara intencionalitat política. Aquestes declaracions s'han d'interpretar com un avís electoral a l'actual govern (que ja havia descartat prèviament aprovar la llei de llibertat religiosa, en un clar intent d'imposar la laïcitat) i a la base social de l'església, a la què ha dit clarament, "no voteu aquest govern, preferim als altres, als de la gavina, que munten millor els encontres de la família i tot aixó, volen anul·lar els matrimonis entre homosexuals i protegeixen la família amb lleis que criminalitzen les dones. Si guanyen els d'ara, com a mínim que no ho facen amb els nostres vots, que sàpien que estem ací."
Les declaracions són tot un exemple de qui són els enemics de la concòrdia i la convivència, qui vol imposar la seua creença per damunt de les altres i qui no creu en una democràcia aconfessional. En aquest cas, com bé sap Benet perquè ho va discutir a bastament amb Habermas quan encara no era Papa, els raonaments instrumentals s'han sobreposat als morals, el pur interés econòmic i de poder del cap d'estat ha estat per damunt del del pare de l'església. I és que mantenir aquesta doble cara ha de ser ben difícil, fins i tot per a un personatge tan sant.

11/04/2010

II Jornades de Pedagogia i Audiovisual


Inserits de ple en la societat de la informació i del coneixement, els destinataris dels diferents sistemes educatius, des de l'alumnat de primària, secundària i els cicles Formatius fins a la Universitat, es troben actualment confrontats amb una lògica pedagògica i d'aprenentatge que, en moltes ocasions, es situa per darrere dels processos d'adquisició de competències comunicatives i d'accés als continguts. 

Aquests alumnes, que seran ben prompte els ciutadans “educats” de demà, no necessiten adquirir –al menys no obligatòriament–, un major nombre de continguts curriculars, sinó més aviat interioritzar i desenvolupar un procés sòlid i coherent d'aprenentatge que els permeta analitzar aquests continguts i ser capaços d'utilitzar-los per donar un cert sentit a l'excés d'informació que tenen al seu abast. 

Avui, xiquets, adolescents i joves estan, d'una manera desordenada i intuïtiva, accedint per ells mateixos, en grup o a través de les diferents xarxes socials a aquests continguts mitjançant Internet o altres eines, bàsicament audiovisuals. L'escola, l'institut i la universitat haurien de liderar aquestes noves maneres d'entendre i exercir l'aprenentatge, el coneixement i la pedagogia en una societat interconnectada. 

L'objectiu hauria d'encaminar-se a la utilització crítica i personalitzada de les habilitats tecnològiques que permet i exigeix el nou entorn, aplicant-les a les noves situacions, analitzant i depurant la informació, accedint a conceptes i idees noves. L'alfabetització digital i audiovisual en general, l'ús quotidià de les TIC i els sistemes educatius han d'anar de la mà en tot aquest procés de canvi o mutació cognitiva. 

Coordinació: Rosanna Pastor i Josep Lluís Peris 

Programa provisional 

Dijous 18 de novembre 
16.30h. Presentació de les II Jornades de Pedagogia i Audiovisual, a càrrec dels coordinadors Josep Lluís Peris, director d'IES i crític d'art, i Rosana Pastor, actriu. 
17.00h. Sessió inaugural a càrrec de Sergio Álvarez García, Universitat Complutense de Madrid i assessor del Ministeri d'Educació en matèria pedagògica i noves tecnologies i audiovisual.
18.30h. “De Youtoube a l'aula i de l'aula al Youtoube”. Una reflexió ètica sobre l'assetjament a través dels mòbils i una proposta per a evitar-la. A càrrec d'Enric Senabre, professor d'IES a València. 
19.30h. “L'adolescent, espectador privilegiat”. Anàlisi dels hàbits de consum audiovisuals dels adolescents i la influència de la indústria cinematogràfica. A càrrec de Nacho Moreno, historiador de l'art i comunicòleg. 

Divendres 19 de novembre
 
10.00h.Francesc Deo, director d'AULA MEDIA (Barcelona), presentarà el seu treball relacionat amb la pedagogia de la imatge i la televisió a través dels seus DVDs “Darrere de la pantalla”. 
12.00h. DONESTECH: "Desxifrant el codi Lela. El dia que em vaig enrotllar amb les tecnologies”. Anàlisi sobre l'ús de les TIC des de la perspectiva de gènere. A càrrec d'Anna Sala Eva Cruells
16.00h. CINEMA EN CURS, un projecte experimental de tallers impartits conjuntament per docents i professionals del cinema a escoles i instituts públics de Catalunya. A càrrec de Núria Aidelman i Laia Colell. 
18.00h. Ramon Breu, coordinador de CINEMA ESCOLA (Barcelona), presentarà el seu programa que treballa el cinema com a eina d'aprenentatge al costat del treball curricular en primària i secundària. 

Dissabte 20 de novembre 
10.00h.“Patrons culturals en la relació amb les pantalles”. A càrrec d'Ángel San Martín, professor del Departament de Didàctica i Organització Escolar de la Universitat de València. 
12.00h. Sessió de cloenda a càrrec de Miguel Soler Gracia, director general de Formació Professional del Ministeri d'Educació. 

Amb la col·laboració d'ACICOM (Associació Ciutadania i Comunicació). 

CONVALIDABLE PER 1 CRÈDIT DE LLIURE OPCIÓ (Universitat de València)

IMPORT DE LA MATRÍCULA 
a) Estudiants de la Universitat de València (amb 1 crèdit): 30€ 
b) Públic en general: 20€ 
c) Socis d'ACPV i d'ACICOM: 15€ 

Per a participar, cal que us matriculeu en el formulari que apareix més avall. Forma de pagament: ingrès al nº de compte de Caixa Catalunya 2013-0430-83-0200308768. Al rebut bancari heu d'escriure en l'apartat de Concepte "II Jornades Pedagogia i Audiovisual" i en Nom del beneficiari "Fundació Ramon Muntaner" i l'heu d'enviar a l'Octubre CCC, c/ Sant Ferran, 12. 46001 València. Els rebuts els podeu enviar per correu ordinari a l'adreça anterior a l'atenció de "I Jornades Pedagogia i Audiovisual" o per e-mail a l'adreça:spalau@octubre.cat 

Per als alumnes de la Universitat de València la matrícula inclou els drets d'inscripció i un certificat d'assistència lliurat per l'Octubre Centre de Cultura Contemporània. L'assistència al curs és convalidable per un crèdit de lliure configuració (el preu inclou les taxes de tramitació). 

Per al públic en general la matrícula inclou els drets d'inscripció i un certificat d'assistència lliurat per l'Octubre Centre de Cultura Contemporània. 

11/02/2010

Valencianistes en la postguerra

Vull comentar-vos avui un llibre ben interessant que ens pot ajudar a tots a comprendre l'estat de la nostra llengua als nostres dies. Diuen que qui no coneix la seua història està condemnat a repetir-la, per això són tan necessaris estudis com el de Faust Ripoll Doménech, i més a casa nostra on, per falta d'estudis rigorosos i d'interés social, hem tingut més dificultats de les normals per tal de conéixer-la.
El llibre Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951), que ha editat Afers, és un estudi seriós, documentat i treballat que repassa les visicituts dels pocs valencianistes que van sobreviure a la guerra civil, que es van mantenir a València i que van intentar continuar utilitzant i fomentant el valencià en una situació veritablement difícil per a fer-ho. Ja sabeu que la postguerra espanyola va ser un període especialment negre per a la literatura en general, però imagineu-vos el que va poder representar per a la literatura en valencià en particular. Els pocs valencianistes que van quedar ací eren clarament conservadors, de missa diària i, la majoria, addictes o simpatitzants del règim. De fet, només els qui mantenien una bona relació amb el règim podien atrevir-se a escriure o publicar en llengües vernàcules. Per això Lo Rat Penat fou la institució que mantingué una mínima producció en valencià, tot i que bàsicament centrada en llibrets de falla, jocs florals i xocolatades populars. L'embranzida de lo Rat Penat era mínima i les intencions, modestes, ja que consideraven el valencià com una llengua popular i d'ús privat, i poc més. A més dels entrebancs que la censura i els capitosts franquistes afegien a les dificultats ja existents.
Però al costat de lo Rat es constituí un pol d'intel·lectuals valencianistes que s'arreceraren al voltant de l'editorial Torre, amb Casp i Adlert com grans sacerdots. En aquest cas l'ambició de difusió del valencià era molt més ferma i compromesa, i la claretat d'idees pel que fa a la unitat de la llengua, les relacions amb Barcelona i les Illes i la quantitat de llibres i articles editats, molt major. Si bé el seu interés era més elevat i culte, ja que pretenien captar joves universitaris amb vocació valencianista i ganes d'escriure en valencià per tal de generar una producció literària en la nostra llengua. Els interessos eren ben diferents als de Lo Rat, més centrats en les classes populars, mentre que Torre era més elitista. Tots aquests aspectes apareixen perfectament documentats al llibre que comentem, que analitza detalladament correspondència, articles i escrits diversos dels principals actors valencianistes de l'època. Cartes de Casp i Adlert amb els principals editors catalans, viatges a Barcelona i Palma, visites de Casacuberta, Moll i altres a València i, fins i tot, la creació d'un projecte editorial conjunt, l'Acció editorial coordinada de les lletres catalanes.
La faena que van portar a terme, sobretot el grup Torre, va ser la de mantenir viva la flama del valencià, baix mínims, és cert, però el fet d'editar dues gramàtiques (la de Sanchis Guarner el grup Torre i la de Carles Salvador els de Lo Rat), de generalitzar un estàndard literari valencià i aixoplugar les noves generacions, com Fuster i Valor, va permetre que als anys seixanta es pogués donar un reviscolament de l'ús del valencià.
El que va venir després, la transició, la batalla de València i la conversió de Casp al blaverisme, és una altra història de la qual no s'ocupa aquest llibre, però que no desmereix el valor del que van portar a terme als anys 40.
Un llibre imprescindible per comprendre la història valenciana recent, per fer-se una idea de les dificultats per les quals ha travessat la nostra llengua i per valorar els esforços que s'han de fer per mantenir-la viva.

11/01/2010

Els octubre

Ja us ho deia en l'anterior post, Raquel Ricart és una escriptora de mena, d'aquelles que escriu amb pacència i gust, d'aquelles que paga la pena llegir i que et deixa amb ganes de més. Doncs bé, per sort ja en tenim més. El veredicte dels Octubre ha concedit el premi Andròmina a la novel·la de Raquel "Les ratlles de la vida", una història que aplega quatre generacions de dones que travessen per diferents camins vitals. 
És una alegria perquè Raquel s'ho mereix, i nosaltres també, que ben aviat disposarem d'una magnífica novel·la per fruir de la literatura.
Enhorabona Raquel!

10/27/2010

El quadern d'Àngela


El quadern d'Àngela és un llibre dolç, tendre, amb sentiment. Una novel·la construida amb detall, amb amor, amb cura. Raquel Ricart (Bétera 1962) escriu com els àngels, com Àngela, la protagonista del llibre, una xiqueta adoptada procedent de la Xina que acaba de fer dotze anys i els seus pares li regalen un quadern. Serà en aquest quadern on la protagonista començarà a anotar les seues reflexions, els seus descobriments quotidians, les seues pors. Però a poc a poc també s’arriscarà a contar-nos històries, a inventar, a imaginar. Àngela és com un àlter ego de Raquel, una enamorada de les paraules, dels diccionaris, de l'oració ben construida. Raquel escriu com els rellotgers, poc a poc, amb detall i amb gust. Llegir-la és tot un plaer i quan acabem el llibre ens sentim amb ganes de més. De segur que ens ho pot donar, només ens cal esperar.
A ‘El quadern d’Àngela’, Raquel Ricart ens ofereix una tendra visió de la relació entre una mare i una filla, reflexions sobre les arrels, els orígens, la adopció… Amb el llenguatge senzill i poètic que la caracteritza, tan ric en matissos i en vocabulari, els xiquets i els joves gaudiran de la història, però els adults la llegim amb plaer, perquè va directa al cor i a l’ànima.
No us la perdeu, si no heu descobert encara aquesta magnífica escriptora (Un mort al sindicat. Tàndem, 1999,  Van ploure estrelles. Tàndem, 2001, o el volum Costums i tradicions, dins del projecte editorial de la Fundació Bromera “Llegir en valencià per a conéixer-nos”), ara és el moment. Amb El quadern d’Àngela va guanyar el Vé Premi Vila de Paterna de narrativa infantil ‘Vicenta Ferrer Escrivà’ (2009) i ens dona l'oportunitat d'acostar-nos a la seua prosa neta i encisadora.
LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE RAQUEL RICART,
“El Quadern d’Àngela”. Tàndem Edicions
Dimecres 3 de novembre a les 19.30h. al Col.legi Major Rector
Pesset. Sala de la muralla.
Plaça Forn de Sant Nicolau, 4

10/24/2010

Parla'm en valencià

Avui un veí m'ha alegrat el dia. Ens hem creuat a l'ascensor i m'ha contat, amb evident goig, que havia començat a estudiar valencià, que era una assignatura pendent que portava feia temps i que enguany dedicarà les vesprades a preparar el mitjà. Tot això m'ho ha dit en un valencià titubejant, insegur i amb falta de fluïdesa, com correspon a algú que encara no domina la llengua. De fet és tracta d'un veí que ja em caia bé, perquè sempre intentava parlar-me en valencià amb evident esforç i perquè congeniavem a les reunions de les destarifades reunions de la CV (aquesta vegada sí, je je, comunitat de veïns).
El succés no tindria més importància si no fora perquè el veí en qüestió és nadiu valencià i ha viscut de sempre ací. En qualsevol país seria sorprenent, però al nostre no, a casa nostra és perfectament possible que una persona nascuda a València no parle, ni haja necessitat mai, parlar valencià. I ací rau la meua reflexió d'avui, una llengua no es parla si no es necessita, una llengua no s'utilitza si no existeix una demanda social i col·lectiva de fer-la servir. I aquet no és el nostre cas. De fet, estic segur que aquest veí aprovarà el mitjà i continuarà sense parlar valencià. Imagineu-vos, si ha de practicar-lo només amb mi, i no es trobem ni una vegada a la setmana!
Un cas similar em va passar amb les mares d'unes companyes d'escola del meu fill, immigrants sudamericans. Van començar a assistir als cursets de valencià que oferia l'escola, i a esforçar-se per parlar-nos en valencià, però passat un temps continuen igual, perquè se n'han adonat que no cal l'esforç, que no els demanen el valencià enlloc.
Una llengua no pot mantenir-se per la simpatia que desperta sinó per la necessitat social que la demanda. Està molt bé la simpatia i l'agraim molt a tots aquets amics però, per desgràcia, val més que utilitzen el seu temps a aprendre cuina, els serà més útil.

10/20/2010

Societats postindustrials


Arran de la vaga general passada, s'han donat moltes explicacions sobre el seu suposat fracàs. Una molt comentada ha estat la de que la vaga general és un instrument de lluita antiquat i caduc, propi de societats industrials del segle XIX i XX, que descarregaven el seu poder econòmic en el sector industrial. De fet, es continuava argumentant, la vaga del 29s ha eixit bé en el sector industrial, però molt mal en el sector serveis i els nous sectors emergents de la societat de la informació. 
Bé, en  principi l'explicació és interessant i profunda, perquè posa damunt la taula els canvis socials que s'han produït en la societat espanyola els darrers anys, i sembla apuntar a noves formes de lluita més adients a les transformacions econòmiques i socials. Ara bé, el que mai es diu són quines són aquestes noves formes de lluita, però aquest no és el tema.
El problema d'aquesta explicació és l'actualitat francesa. L'èxit de la protesta a França, contra les mateixes mesures econòmiques que Zapatero ha imposat ací, demostra que l'explicació anterior és una fal·làcia. Perquè la societat francesa és potser més postindustrial que l'espanyola, i en un context similar, en canvi, s'ha encés la flama de la protesta i no una vegada, com ací, sinó fins a 6 (crec, perquè he perdut el compte). I amb l'instrument caduc i antiquat que és la vaga general. Què passa? Que en aquest cas la vaga general ha demostrat la seua vitalitat per arraconar el govern de torn. 
Haurem de buscar, per tant, altres raons per explicar el "suposat" fracàs (jo ja he dit ací que no considere que haja estat un fracàs, però tampoc un èxit rotund com m'hauria agradat).
Una explicació que m'agrada és la de que la societat francesa està molt més vertebrada que l'espanyola, que disposa d'un múscul associaciatiu i sindical més engrassat. Una altra explicació també podria ser que allí governa la dreta, i ací el PSOE. Recordem que una de les raons de molta gent per no fer vaga va ser que no volien beneficiar el PP. Potser per ací van el tirs, no creieu?

10/16/2010

Democràcia en perill

No voldria ser excessivament negatiu ni pecar de pessimista, pense que els problemes s’han d’abordar amb visió de futur i amb vocació constructiva, però la situació política del País Valencià ha adquirit un to tan preocupant que és difícil plantejar solucions o pautes d’actuació que tinguen un mínim de possibilitats d’èxit.
No es tracta, només, dels resultats electorals pròpiament dits. La democràcia és molt més que votar cada quatre anys, però el problema és que en tots els altres àmbits que enforteixen una democràcia, la situació a casa nostra és dramàtica. La corrupció s’ha generalitzat en totes les institucions polítiques, des d’ajuntaments fins a diputacions i ha arribat a esguitar el mateix president de la Generalitat. Però allò més preocupant no és que existisquen persones corruptes, sinó que la resposta de les institucions polítiques ha estat la de justificar-la i mantenir en el poder als corruptes. Fins i tot la ciutadania s’ha instal·lat en el “tots ho fan” o “els altres farien el mateix”, convertint l’anormalitat del tracte de favor i la compensació en espècie, en una normalitat que corca tot el sistema.
El Tribunal Suprem de València es troba paralitzat pel nomenament del seu president i la resposta que ha donat a les sospites de corrupció ha generalitzat la sensació de que tot està permés. El Síndic de greuges ha estat substituït per una persona més dòcil al poder i la Presidència de les Corts continua manifestant maneres dictatorials malgrat les diferents sentències que l’avisen de la seua funció de moderació.
De la Televisió Valenciana, ni parlar-ne. És tan impossible sanejar-la que l’hem abandonada al seu autisme polític com si, d’aquesta manera, aconseguirem conjurar el seu discurs.
La prepotència pública dels dirigents majoritaris, les retallades en aspectes claus com educació i serveis socials, l’assetjament al valencià i la demonització dels seus defensors, la desobediència flagrant de lleis nacionals com la llei de dependència o la de salut sexual o la imposició de costums socials d’una confessió religiosa per sobre de les altres, pinten un panorama irrespirable i angoixant del que sembla difícil eixir.
Les respostes ciutadanes en forma de pressió mediàtica, manifestacions públiques i protestes generalitzades no han aconseguit foradar el monolític exercici d’un poder que sembla blindat en el búnquer institucional.
Només ens quedarien les eleccions, el principal mecanisme de control polític de la democràcia, però la majoria silenciosa que dona suport al partit en el govern és tan estable que sembla impossible, a hores d’ara, imaginar cap altre escenari de govern. Si afegim que en el plaç de dos anys és possible que el govern estatal estiga controlat pel mateix partit que dona suport als dirigents corruptes de casa nostra i que han permés aquesta putrefacció democràtica, aleshores podem fer-nos la idea de la gravetat de la situació.
I el pitjor de tot és que no s’albiren alternatives a aquesta situació, perquè totes semblen inviables. Una de les més realistes seria que el mateix partit que governa iniciara una operació de neteja i substituira els polítics corruptes, però aquesta opció és pràcticament impossible vista la reacció dels dirigents nacionals. L’altra opció, la més difícil, la d’una victòria de l’oposició, només es podria produir gràcies a una mobilització ciutadana de gran magnitud, que necessitaria d’un consens previ entre les forces de l’oposició. La talla política dels dirigents dels partits d’esquerra tampoc sembla massa preparada per a una operació d’aquesta magnitud, més preocupats per mantenir el paper de cap de l’oposició o de minoria més representativa.
Pinten mal les cartes en aquesta partida en la qual tenim envidat el futur.  

10/06/2010

Educació sexual

Segons informa avui El País, la Conselleria de Sanitat ha suspés els Programes d'Intervenció en Educació Sexual (PIES) amb l'excusa que vol replantejar-los. La notícia encara és confusa i tot i que la versió oficial és que volen replantejar els continguts, espanta. Si unim a aquesta suspensió que l'arquebisbat havia mostrat el seu descontent per aquest tipus d'educació sexual "reduccionista", segons el seu parer, aleshores no espanta, esgarrifa. I més si sabem que l'arquebisbat té preparat el seu propi programa de formació sexual "integral"
Al meu institut portem més de cinc anys incorporant aquests programes que, tot i ser mesures puntuals que no tapen el forat de la carència d'una educació sexual de qualitat, integral i planificada, ajuden a obrir una via de diàleg i coneixement als adolescents sobre la seua sexualitat.
Durant els cinc anys que venen a l'institut les professionals del centre de salut (la llevadora, l'ats i alguna estudiant en pràctiques) han anat millorant la formació. Des del primer any en el què només feien una sessió per a cada curs fins l'últim en què van fer tres sessions de dues hores per a cada curs. A més a més, la formació i la preparació que havien rebut aquestes professionals de la sanitat, que no coneixien el món de l'educació, havia anat a millor. Es notava que hi havia una intenció de fer-ho bé.
Els continguts dels tallers eren ben clars i correctes, concepte de sexualitat, orientació sexual i identitat sexual, mètodes anticonceptius, prevenció de malalties de transmissió sexual, sida, etc. Una educació sexual limitada a la prevenció però amb un esperit obert i tolerant, agradable i pròxim als adolescents que, pense jo, els podia servir ben bé per a formar la seua personalitat i saber on acudir si tenien cap problema.
Però això no pot ser, en aquesta comunitat de got i barral, de beatos i pixanuvols, de miserables i hipòcrites, no podien fer-se les coses raonablement bé. No conec al o la responsable d'aquests programes de sanitat, però he de dir que portava un temps pensant que era extrany que en el nostre context polític mediocre i ranci, existiren professionals compromesos i atrevits.
Ja sabeu, a casa nostra les xiquetes han d'amagar el bombo i patir-lo en família, si tenen diners poden anar a Londres i si no, millor que tanquen les cames i s'encomanen a la Mare de Déu. Quina desgràcia de país!

9/29/2010

Normalitat

Mourinho és un mestre prestigitador. Sap perfectament què dir als mitjans de comunicació per dirigir l'atenció allò on li convé. Que el Madrid no juga bé, critica al Barça Que no guanya, menysprea al Getafe. Amb tot això aconsegueix que es parle d'allò més intranscedent i no d'allò important.
De la mateixa manera el govern i la patronal juguen a distraure l'atenció en una jornada de vaga. Si aquesta ha funcionat bé, aleshores cal remarcar la normalitat en l'acompliment dels serveis mínims. Si el seguiment és satisfactori aleshores posem l'accent en els piquets informatius.
No us sembla que si les dades foren satisfactòries per al govern les donarien de primeres? Si necessiten assenyalar la "normalitat" de l'excepcional, és a dir, d'uns serveis mínims que són extraordinaris, és perquè la normalitat és l'absència al treball.
Una altra cortina de fum és la del dret al treball. "S'ha garantit el dret al treball d'aquells que han volgut treballar", diuen. De qui? Dels quatre milions d'aturats? quin dret al treball tenen? Quin xorrada diuen! Però es queden tan amples i ens fan oblidar que els autèntics piquets violents són els empresaris (que amenacen amb l'acomiadament), els mitjans de comunicació controlats pel poder (que ens han estat recordant sense parar que aquesta vaga no funcionaria) i la desmoralització i incertesa que ens assalta.
La vaga ha estat molt bé, i més si tenim en compte la situació econòmica que travessem i la pressió i el xantatge brutal a què han sotmés la ciutadania. Amb tot això queda lloc per a l'esperança.

9/28/2010

Jo també

Ho he tingut clar des del principi, aquesta vaga cal fer-la. Malgrat la "tèbia" (?) postura dels sindicats, la "necessitat" (!) suposadament irrenunciable de les mesures econòmiques, l'ordre inapel·lable (!!) d'Europa, el benefici electoral (??) per a la dreta (quina dreta? la governant al món,a Europa, a Madrid, a València?), la desmobilització de la inexistent (!!!) classe treballadora, la despreocupació de la ciutadania(???), la impossibilitat de canviar les coses (!!!!!!!!!!!!) i el perjudici que comporta per a la meua butxaca (i la de tots els companys i companyes que farem vaga). Malgrat tot això, o potser justament per totes aquestes raons faré vaga.
Com més ho pense, més clar ho veig. Aquest és un d'aquells moments clau de la història que recordarem com el d'un canvi de cicle, com l'inici d'una nova manera de concebir els drets socials i les relacions laborals i socials. No tan dramàtic com les vagues mineres contra la Tatcher que van donar carta de pas al capitalisme financer sense oposició sindical, però sí com un debilitament dels drets laborals en el moment de reconstrucció del mateix capitalisme financer que va arrancar als 80 (amb Tatcher, Reagan i Woytila, recordeu?) i semblava mort després de la crisi. Però el mort estava ben viu i ha contraatacat, en el millor moment, amb l'ambient caldejat i els nostres calçotets ben bruts. Només cal apretar una mica i ella caurà, l'Estaca, però la nostra no la d'ells.
Per tot això espere que la vaga triomfe, encara que només siga per morir amb una mica de dignitat. Al final amb el dret de vaga ens passarà com amb els llibres de Farenheit 451 (la novel·la de Bradbury), com que no la fem servir, esdevé inútil, i hom ni se n'adona que l'hem eliminada. Total per al que servia.
A la vaga, per dignitat! I pel futur, perquè amb aquestes condicions laborals serà complicat.
I a la merda tots, com diria Labordeta. A la merda els poderosos, els banquers, els empresaris i els polítics sotmesos als dictats del capital.

9/19/2010

Perd Europa

Aquesta Europa dels mercaders que ens han construït pot arribar a ser, encara, molt pitjor del que ès. Si la crisi econòmica ha posat ben a les clares quins interessos es defenen des de les institucions polítiques i econòmiques de l'Unió, el recent conflicte amb França arrel de l'expulsió dels gitanos romanesos acaba d'aclarir qui mana i amb quines prioritats.El tancament de files, amb Zapatero inclós, amb el President francés demostra que totes les grans paraules entorn dels drets humans i la lluita contra el racisme i la immigració no són més que això, grans paraules i prou. A l'Europa del segle XXI no s'hauria de permetre cap violació dels drets fonamentals i qui ho fera ho hauria de pagar immediatament. Però en aquesta Europa la veritat no és la mateixa si la diu Agamenó o el seu porquer, o si la fa França o Romania. Sembla que Alemanya, França o la Gran Bretanya poden fer el que vullguen, en matèria social i econòmica, perquè hom els pot bufar l'orella i a la resta ens toca assentir si volem ser amiguets prioritaris.
Aquesta Europa és una vergonya que està portant-nos al desastre econòmic i, ara també, a la complicitat en un racisme perillós del que tenim records massa dramàtics.

9/10/2010

Concatenacions

Un fet desgraciat en porta un altre. Arrel dels incendis de la Vall d'Albaida vaig passar l'altre dia apegat a la tele, i clar, com que tenim una tele nostra que s'enorgulleix de ser servei públic, sobretot en aquestos casos malaurats -inundacions, focs, nevades, granís, etc.-, doncs vaig mantenir tot el dia sintonitzada la televisió valenciana. He de reconéixer que feia temps que no seguia la cadena, i menys els informatius. Al final et canses i ja ni t'indignes per la manipulació. Fins i tot he arribat a pensar que ningú no la veu i que, per tant, no influeixen gens en l'imaginari valencià.
Però després d'un seguiment exhaustiu de 24 hores no puc menys que replantejar-me aquesta teoria. Tot l'informatiu era un conte: Camps observant l'incendi, Camps replantantant imaginàriament amb la mirada a l'horitzó d'un futur de planters i pinades, Camps amb la ministra, Camps amb els bombers -sense samarretes de protesta-, i quan canviaven de notícia, tot eren comentaris improcendents, la "nova" ocurrència del govern de Zapatero, la marxa de l'economia valenciana per culpa de Zapatero, i tot així.
És senzillament infantil, però després de rebre repetides vegades missatges "encoberts" d'aquest estil, vaig prendre tírria el Zapatero i tots els socialistes i fins i tot em va entrar una espècie de síndrome d'Estocolm amb un Camps de camisa blanca impoluta (entre tanta cendra). Què no els passarà als addictes a la cadena? La seua visió de la realitat ha de ser, com a mínim, trastocada! Però, existeixen els addictes al Canal 9? Sembla que sí, si escoltem les enquestes. Quines cendres de País!

9/07/2010

Mariola crema

Mariola es crema. Era d'esperar després d'un estiu massa tranquil. No podia ser mantenir en ple segle XXI un paradís natural carregat d'història. Al final els interessos més abjectes acaben guanyat i algun boig piròman (no crec en els bojos, no crec en els piròmans, no crec en l'absurd) manat per algun altre boig (aquest sí, però d'egoisme) carregat de diners ha pres foc a la serra. Un final d'estiu sec, una serra bruta i mal cuidada, plena de brossa i arbres caiguts encara de les nevades, un ponent enfurismat i una espurna malintencionada han acabat amb tragèdia. A més a més, aquesta vegada afecta les poblacions, Agullent i Bocairent han vist el foc a les portes, però les zones de bosc, tímidament recuperades després de 16 anys des del darrer incendi, acabaran per cremar. Un autèntic desastre que em té la pell de gallina i la ràbia a flor de pell.

9/06/2010

Raons que decideixen el vot

Per quines raons decideixen els ciutadans votar a aquest partit o aquell altre? Quins aspectes motiven realment el sentit del vot o l'abstenció? Aquesta és una qüestió que ens plantegem davant totes les cites electorals, i ens preguntem com és possible que es continue votant el PP després de la corrupció del Gürtel, o a Zapatero després dels 4 milions d'aturats.
Els col·lectius ciutadans i ONG's solen basar la seua acció política en denunciar incompliments de compromisos dels governants sobre temes que ells consideren de vital importància com l'ajuda al desenvolupament dels països pobres, el desastre ecològic, la violació dels drets humans o la situació de les persones dependents. Al final, sembla que els electors no es mouen per aquets interessos, si mirem els resultats de les darreres confrontacions electorals i projectem a les que ens esperen. De fet, tenim un govern autonòmic que abandona els més necessitats dels seus ciutadans, els dependents, als quals els furta literalment els recursos que el govern central li ha transpassat, i no sembla que això afecte els votants. També aquest govern ha hipotecat el futur dels ciutadans i ha condicionat les possibilitats de futur per tal d'embarcar-nos en els cotxes més potents i els velers més ràpids, i no passa res. El govern central retalla sous i congela pensions, tot i que s'havia compromés a no fer-ho, i ací sí que passa, però per posar al seu lloc un altre polític que ha reconegut que ell faria el mateix, o pitjor.
Portem 30 anys de democràcia i l'alternança electoral sembla paralitzar qualsevol canvi real i ambiciós. Serà perquè els ciutadans volen justament això? Voten amb plena consciència de la situació que se'n desprén?
O potser el vot ve determinat per altres factors que no són precisament racionals? Trista democràcia hem construït.

8/31/2010

Com l'oli i l'aigua

La filosofia i la televisió, com l’oli i l’aigua, semblen ser dos líquids de textures i densitat ben diferents, tant que és difícil, si no impossible, fer-los emulsionar. Un dens i espés, l’altra fluida i lleugera. De la mateixa manera, la filosofia –i l’educació en general- representa un treball dens, desagradable i difícil, que sabem que té propietats saludables i positives, però que costen d’aconseguir. En canvi la televisió és de consum habitual, de visió fluida i exigeix poc esforç i exigència. Però, si ho pensem bé, ambdues disciplines són tan necessàries com insubstituïbles, tan complementàries com oposades. I aleshores, per què no aprofitar les qualitats d’ambdós disciplines? Per què rebutjar el plaer i la facilitat que comporta la televisió? Per què renunciar al rigor i la profunditat de la filosofia? I no podem anar més enllà? No podem fer de la filosofia una activitat divertida i interessant? I de la televisió un espai d’aprenentatge i enriquiment? Per què hem de fer de l’escola un reducte de patiment i no de goig? Per què hem de satanitzar la televisió a l’escola? Potser perquè ens fa la competència? O tal vegada perquè agrada massa?
La situació és absurda. Sembla que no vulguem que l’aprenentatge tinga una component lúdica. Sembla que només allò que s’aconsegueix amb patiment siga vàlid. I no ens adonem que en el procés d’aprenentatge passem per diferents fases, i la primera sol ser el gaudi, la fruïció motivadora que ens enganxa i ens arrabassa, ens capfica i ens atrau. Com la televisió! Sí, com la televisió. Aleshores per què no utilitzar-la? Per què no fer-la servir com un element d’atracció? Per què no aprofitar el seu poder de seducció i guanyar-lo per a la nostra causa?
Continuar llegint l'article a Aulamèdia Setembre 2010

7/28/2010

Cosmopolites

En el post anterior ha sorgit el debat sobre el cosmopolitisme. Es tracta d'un idea agradable, que acumula poques crítiques, tant per la dreta com per l'esquerra, però potser per això pense que inclou algunes trampes. La idea d'una pàtria mundial, la reivindicació del cosmopolitisme universal, apareix associat al reconeixement dels drets de ciutadania sense distinció de fronteres i aquesta és possiblement l'aportació més valuosa de la idea cosmopolita. Fou Crates, el filòsof grec, qui va dir que la seua pàtria era el món, i que no tenia alcàsser ni muralla. I Diògenes de Sínope va emprar per primera vegada el terme “cosmopolita” en el sentit original, ciutadà del món. Aquest esperit és el que va voler recollir les Nacions Unides en aspirar a convertir-se en el germen d’un estat mundial que havia de minimitzar les diferències entre els països que la constituïen. Era l’impuls cosmopolita amb el qual els primers grecs van concebre l’ésser humà, com un ciutadà del món, i no d’aquesta ciutat o aquella nació. Els cosmopolites grecs van llançar una llavor que els il·lustrats van recollir i van procurar estendre a tota la humanitat. Aquesta és una de les principals aportacions del pensament modern: la concepció de la raça humana com una única espècie unida per vincles fraternals. Per a refermar-ho, van introduir el valor de la fraternitat o la solidaritat, que pretenia demostrar que, més enllà dels vincles de sang o familiars, d’origen, naixement o religió, tota la humanitat pertanyia a una mateixa família: l’espècie humana.
Ara bé, aquesta reivindicació oblida que els humans sóm éssers radicalment socials, que naixem a un pais, parlem una llengua i compartim una cultura. Si els drets universals no reconeixen la possibilitat de viure lliurement aquests trets identitaris, es converteixen en una imposició intolerable i contrària als seus principis. En molts casos, el cosmopolitisme s'ha convertit en totalitarisme i anulació de les diferències, i és difícil identificar-se com a cosmopolita si tens els tancs a la porta (com a Palestina) o et resulta difícil expressar-te en la teua llengua (com a casa nostra). 
Per això cal reivindicar un cosmopolitisme obert que garanteix els drets universals, però no utilitzar aquesta excusa per menysprear o violar les reivindicacions identitàries basades en uns sentiments nacionals legitims i necessaris