11/11/2009

Identitat


A Sarkozy li ha entrat la calentura filosòfica. Sembla que, després d’un curset accelerat de filosofia analítica que li ha recomanat la Bruni –més posada en aquestes coses-, està obsessionat per definir, acotar, separar i clarificar conceptes. I el primer concepte que s’ha proposat clarificar és el del sentit profund de ser francés, és a dir, s’ha proposat definir la identitat francesa. Quasi res!
Ací, a casa nostra, també s’ha plantejat el tema, i el conseller Blasco, en un esforç per proporcionar als immigrants un model en el que mirar-se per tal d’acostar-s’hi a l’essència de la valencianitat, va proposar pertànyer a una falla, tirar masclets i enrotllar-se amb la blavera, com a característiques fonamentals.
Però supose que els francesos van de debò -i no com el nostre conseller que sempre busca el titular al pròxim informatiu de Canal 9-, perquè ells són un país d’intel•lectuals –i en canvi nosaltres tan del camp- i el debat adquirirà unes proporcions filosòfiques. Capbussar-se en el concepte d’identitat és una cosa ben difícil, i més en les modernes societats democràtiques, que tenen com a divisa la diversitat i la multiculturalitat. Però de segur que la ciutadania francesa, que és de les que va fer una revolució històrica –i no com nosaltres, que les hem perdut totes- sabrà trobar la idea de “ser francés”, i aleshores nosaltres la podrem copiar i definir la de “ser valencià”, si és que s’assembla en algun aspecte. Ara bé, potser si s’assembla tant, llavors no siga necessari definir-la de manera separada i potser podríem buscar la de “ser europeu” o, perquè no? La de ser “ciutadà del món”.
Però no, els francesos volen trobar el sentit de la identitat nacional francesa, i aquesta no pot ser similar a cap altra, perquè ells són francesos i els altres no. Amb aquest esperit em dispose a reconéixer aquesta essència i llegesc àvidament les propostes dels francesos a la web habilitada a l’efecte. Trobe que ser francés és cantar la Marsellesa –imagineu-nos amb el “Per ofrenar”- , parlar francés –i nosaltres què, Valencià, català, per telèfon?- i enrotllar-nos amb la bandera tricolor francesa –i nosaltres amb la blavera!-. Al final, els francesos tampoc són tan originals, no us sembla?

7 comentaris:

JoseVi ha dit...

A mi, más que gracia, me preocupa cuando se exacerban o se buscan “hechos diferenciales” para marcar, valga la redundancia “diferencias de grupo” con respecto a los demás. Detrás de esos “nacionalismos”, pueden empezar a moverse cosas realmente preocupantes. Pienso, que hay que respectar (aunque no las compartamos) TODAS las diferencias culturales de los pueblos, pero siempre tenim que ser o al menos sentirnos “ciutadàs del món”.

Enric Senabre ha dit...

Bé, jo la veritat que crec que tenir una identitat és bò, que permet identificar-nos i saber on estem, d'on venim i moltes coses més. Ara bé, em preocupa quan la identitat nacional es redueix a questions folklòriques o excloients. Jo també crec que les identitats nacionals han de ser obertes i tolerants, i saber adapatar-se als canivs, assimilar les incorporacions i, al mateix temps, mantenir els trets propis. Ara bé, açò és com la quadratura del cercle.

Jesús Párraga ha dit...

Si em permeteu la petulància, recomane la lectura de "El rumor de los desarraigados", de Ángel López García, que quasi quadra el cercle.

Enric Senabre ha dit...

El buscaré, perquè si quadra el cercle... és un mag!

emilio ha dit...

Ni Sarko ni los galos son muy originales. Voy a buscar la dirección de Bruni y le voy a enviar un libro sobre ciudadanía europea, a ver si pone al día a su marido. Saludos: emilio

Enric Senabre ha dit...

Tengo pendiente un post sobre este tema de cómo construir la ciudadania europea, desde las naciones o superándolas. ya te aviso.

Jesús Párraga ha dit...

Y si encuentras la dirección de la Bruni, avísame a mí...