2/25/2009

Democràcia judicial



La resposta del PP a les filtracions sobre el sumari que el jutge Garzón està instruint sobre pressumptes corrupcions d'aquest partit en l'adjudicació de contrates i concessions, és la pitjor de totes les que podria fer. Tenia moltes possibilitats; acceptar les acusacions i depurar-ne els responsables, defendre fins al final els seus correligionaris dins de l'àmbit judicial, no respondre públicament fins que no es fes formal l'acusació... Però no, en aquest cas han preferit sacrificar els valors democràtics per tal de lliurar el coll... uns mesos més. La negació total del sistema judicial, la negativa a prendre mesures disciplinàries internes i les successives acusacions a altres partits no fan més que erosionar les bases del sistema democràtic.
Evidentment que aquesta erosió no trascendeix a curt termini. Però anys de descrèdit i escàndols mal resolts com aquestos són els que acaben convencen la ciutadania de que tots els polítics són iguals i que dona el mateix a quin triem: Berlusconi o Haider. A Itàlia l'operació Mans netes (amb escorcolls en les principals seus dels partits a altes hores de la matinada) ha desembocat en aquest Berlusconi intocable i omnipotent. I al País Valencià ja tenim al nostre Fabra justificant qualsevol desficaci legal amb el veredicte inapelable de les urnes.
Supose que a ells els dóna igual, a fi de comptes els partits de dreta són els que es beneficien d'aquesta versió corrupta de la democràcia. Però nosaltres no ho hauriem de permetre, perquè la principal víctima d'aquesta corrupció és la ciutadania crítica i una visió ampla, oberta, tolerant i participativa de la democràcia.

2/16/2009

Felicitat


Happy, un conte sobre la felicitat, és la última pel·lícula de Mike Leigh. Potser hi ha més reflexió sobre el sentit de la felicitat i de l'educació en aquesta pel·lícula que en moltes altres amb més pretensió (per exemple en La Ola). Amb una actitud optimista, vital i positiva, aquesta mestra d'infantil afronta la seua vida i professió d'una manera admirable. Lluny d'estereotips i d'imposicions, viu a la seua manera i desenvolupa la seua faena amb un nivell d'implicació encomiable. L'oposició entre l'alumne que assetja als companys i el mestre d'autoescola és clarivident. Si eduquem xiquets maltractats sense cap consideració obtindrem maltractadors amargats. La clau de l'educació està en l'amor i la no claudicació front als evidents problemes, i quan apareix un menut com el de la pel·lícula, la resposta és la que dona Poppy, la protagonista de la Pel·li, afrontar el cas concret i buscar les mesures al nostre abast, que evidentement no són massa, però que no podem deixar d'utilitzar. El problema es descobreix, el xiquet assetjador és un xiquet maltractat, i poca cosa pot fer la mestra per solucionar això, però altres instàncies (assistents socials) si que poden col·laborar. El problema no sabem si es resol en la pel·lícula, però la figura del mestre d'autoescola és l'altra cara, la d'aquell xiquet que ha crescut sense carinyo, i pel que mai han fet res. S'ha convertit en un ressentit, amargat i violent amb ideologia racista, sexista i intolerant.
La conclusió és clara; una societat que no educa els alumnes amb dificultats, que no els dedica atenció, que els abandona a la família o a l'entorn que li han tocat en desgràcia, crea ciutadans ressentits i perillosos. Crea una societat insolidària i infeliç.
Mestres com Poppy ens fan falta en la nostra escola.

2/09/2009

El sabor a Euskadi

M'han cridat de Radio Euskadi, del programa Más que palabras, per parlar de El sabor de la ciudadania,
en la traducció al castellà que ha fet Algar. Ja podeu imaginar la
il·lusió que m'ha fet. Seve Calleja condueix un espai de llibres en el
que recomana les novetats que més li han agradat.
La entrevista ha anat molt bé (la podeu trobar ací ) i l'interés que
han demostrat pel llibre excel·lent. En un moment de l'entrevista, Seve
diu que el llibre és molt positiu, assertiu, i que això podia
contrastar amb el rebombori i el conflicte que acompanya a
l'assignatura. I és cert, sorprén el que hauria de ser normal, és a
dir, estem sotmesos als dictats politico-periodístics d'una manera tan
aclaparadora que oblidem que aquesta política és falsa, inventada,
artificialment generada. Però acabem picant i discutint sobre el tema,
quan hauriem d'obviar-la, oblidar-la, perquè no ha existit, i aquesta
és la nostra victòria.
En altre moment comenten que allí a Euskadi no han tingut tanta
polèmica, que l'assignatura s'ha incorporat sense més aldarulls. Quina
sort! Espere que allí es comprenga millor el llibre i s'accepte la seua
visió sana, oberta i tolerant d'una educació que només busca
convertir-nos en ciutadans.

2/02/2009

Neutralitat

Escoltava les declaracions a la tele dels defensors de l'objecció a l'Educació per a la ciutadania. I els més moderats demanaven neutralitat moral als mestres de l'assignatura. Deien que no es podia imposar una moral des de la escola, i clar, el resultat lògic, segons ells, era demanar una neutralitat valorativa que permetera triar a l'alumnat.
Quina mentida! I quina hipocresia! Perquè aquesta és sempre l'arma d'aquells que creuen que la seua moral (religiosa, filosòfica o social, tant és)és superior. Es senten superiors i per això demanen a les "altres" morals inhibir-se de les seues valoracions. Però clar, d'aquesta manera només la seua moral queda amb la coherència i la valentia del que te alguna cosa a dir i proposar, i la resta és relativisme, tebiesa i conformisme.
Doncs no! La postura més coherent és la de manifestar la nostra postura moral, exposar-la, defensar-la i difundir-la, des de la coherència i la convicció, perquè si no sembla que no existeix. I que quede clar que això no significa en cap moment imposició ni manipulació, perquè no hi ha més sinceritat que la del que mostra les seues cartes. Qui manipula amaga, no diu i simula una neutralitat impossible.