Educació per a la ciutadania

Article aparegut a la secció d'opinió de Pàgina 26. Diari electrònic valencià.

La situació de l’Educació per a la ciutadania al País Valencià és més dramàtica del que els compromisos de l’administració educativa per retirar o retardar l’aplicació d’una llei impossible d’acomplir poden mostrar. Al final hem caigut a la trampa, i hem acceptat com a concessió el que era una necessitat de la pròpia administració, retirar l’obligatorietat d’impartir en anglés una assignatura del currículum oficial. L’autèntic objectiu d’aquesta campanya, no ho oblidem, és dinamitar la possibilitat de que l’escola es convertisca en la transmissora d’uns valors igualitaris i d’uns principis democràtics més profunds que els de les votacions periòdiques. I ho han aconseguit.
Analitzem, si més no, la situació educativa actual. Ens trobem amb una assignatura d’una hora setmanal en la què es impossible articular uns continguts amb una mínima coherència, tot i que aquesta mancança, no ho oblidem, es responsabilitat dels qui van dissenyar l’assignatura i no van preveure una càrrega horària digna. A més d’aquesta primera dificultat, hem d’afegir que la polèmica envolta l’existència d’una activitat educativa com aquesta, que es troba qüestionada socialment, i necessitada de justificació contínua. Amb tot això, el professorat s’hi troba en una situació d’incertesa i inseguretat que posa en qüestió la seua llavor professional des de tots els àmbits; l’administració el menysprea, l’alumnat no se’l creu, els pares i mares en dubten i els professorat no el valora. Si afegim la interinitat d’una bona part d’aquest professorat i el seu accés a través de borses de treball il·legals en bona part dels casos, ja tenim dissenyat l’escenari perfecte per desenvolupar una tasca de baixa intensitat. La millor manera d’esquivar una situació tan compromesa és emparar-se en un llibre de text neutre, amb poques qüestions discutibles i evitar qualsevol conflicte. En la pràctica; descafeïnar una assignatura que havia de ser crítica i eix de la reflexió moral transversal de l’educació, i convertir-la en una “maria” sense cap implicació moral, personal ni social. És a dir, refermar la hipocresia i el cinisme com a model d’ensenyament moral.
Amagats darrere de l’excusa de la llengua i emparats per les condicions descrites abans i que ells mateixos s’han encarregat de generar, han aconseguit difondre el dubte sobre la idoneïtat d’una assignatura d’aquestes característiques, fins al punt que enquestes recents (El País 11/12/08) manifestaven una opinió majoritària a acceptar-ne l’optativitat, com si de l’assignatura de religió es tractara. Però el problema és que justament això és el que no podem permetre, perquè el caràcter més innovador i revolucionari d’aquesta assignatura és el seu caràcter universal i obligatori, que obliga a creients i no-creients, cristians i musulmans a dialogar i acordar uns mínims convivencials comuns a tota la societat. Si cedim en aquest aspecte tornem a la tirania de la moral religiosa imperant, a la que convé que l’actual situació moral, hipòcrita, cínica i injusta, es mantinga en vigor. I per aconseguir-ho, res millor que deixar les coses com estan, sense qüestionar-les. Per això els molesta una Educació per a la ciutadania en condicions. Per això hem d’intentar implantar-la amb les màximes garanties.