Avui, dia 28 farà 127 anys del naixement de l'escriptor, assagista i filòsof austríac Stefen Zweig. És aquest un bon moment per recordar la figura d’un intel·lectual humanista compromés amb una Europa que s’estava enfonsant en el moment de la seua mort decidida de manera voluntària.
Durant els últims anys de la seua vida havia trobat en Montaigne l'ànima bessona en la qual veure’s reflectit, i s'havia dedicat a escriure una biografia molt personal que, conforme passava el temps, s'anava semblant més a una autobiografia, just en el moment que identifica les lloes al suïcidi del mestre amb la destinació de la seva pròpia vida. L'exemple d'un esperit radicalment lliure, tolerant i obert, en un món dominat per la intolerància (el segle XVI europeu, assotat per les guerres de religió), la submissió i l'absència de diàleg, col·loca a Zweig davant la seva pròpia destinació (en un segle XX destruït moralment pel nazisme). Ell, com Montaigne, també ha de viure en un món injust (la segona guerra mundial semblava ser la tomba de l’humanisme) del que se sent exclòs i davant el qual únicament li queda el recurs del seu tancament interior a través de l'escriptura. Enveja a Montaigne el seu refugi, la seva torre repleta de llibres en la qual el seu jo pot expandir-se sense limitació. Zweig, en canvi, es troba a Brasil, exiliat, deprimit i sense accés a les fonts literàries necessàries per a redactar els seus escrits. El seu allunyament d'una Europa, que somiava humanista, però havia esdevingut un autèntic infern no fa més que afegir neguit a un esperit ja de per si mateix cansat de contemplar tant horror.
Durant els últims anys de la seua vida havia trobat en Montaigne l'ànima bessona en la qual veure’s reflectit, i s'havia dedicat a escriure una biografia molt personal que, conforme passava el temps, s'anava semblant més a una autobiografia, just en el moment que identifica les lloes al suïcidi del mestre amb la destinació de la seva pròpia vida. L'exemple d'un esperit radicalment lliure, tolerant i obert, en un món dominat per la intolerància (el segle XVI europeu, assotat per les guerres de religió), la submissió i l'absència de diàleg, col·loca a Zweig davant la seva pròpia destinació (en un segle XX destruït moralment pel nazisme). Ell, com Montaigne, també ha de viure en un món injust (la segona guerra mundial semblava ser la tomba de l’humanisme) del que se sent exclòs i davant el qual únicament li queda el recurs del seu tancament interior a través de l'escriptura. Enveja a Montaigne el seu refugi, la seva torre repleta de llibres en la qual el seu jo pot expandir-se sense limitació. Zweig, en canvi, es troba a Brasil, exiliat, deprimit i sense accés a les fonts literàries necessàries per a redactar els seus escrits. El seu allunyament d'una Europa, que somiava humanista, però havia esdevingut un autèntic infern no fa més que afegir neguit a un esperit ja de per si mateix cansat de contemplar tant horror.
2 comentaris:
Hola Enric: aunque pierdo la traducción literal de cada una de las palabras, puedo seguir el sentido general de tu texto.
Precisamente el primer capítulo de "El legado de Europa" está dedicado a Montaigne y es el más amplio. No sé si es un resumen del Montaigne que tu hablas o es el mismo, pero me ha animado a conocer y a leer a Montaigne, un autor que no conocía más allá de las 4 0 5 líneas que le dedicaban antes los libros de Literatura.
Muchas gracias por participara en esta, en mi opinión, interesante experiencia. Un abrazo:emilio
Gracias por el esfuerzo, Emilio, pero el otro blog que he creado en castellano no me deja acceder. No se que pasa.
Y respecto de Montaigne, es uno de mis autores preferidos, no te lo pierdas! Al que quiero descubrir yo de manera más profunda es a Zweig, me ha picado la curiosidad gracias a esta interesante experiencia.
Publica un comentari a l'entrada