12/27/2008

Educació per a la ciutadania


Article aparegut a la secció d'opinió de Pàgina 26. Diari electrònic valencià.
La situació de l’Educació per a la ciutadania al País Valencià és més dramàtica del que els compromisos de l’administració educativa per retirar o retardar l’aplicació d’una llei impossible d’acomplir poden mostrar. Al final hem caigut a la trampa, i hem acceptat com a concessió el que era una necessitat de la pròpia administració, retirar l’obligatorietat d’impartir en anglés una assignatura del currículum oficial. L’autèntic objectiu d’aquesta campanya, no ho oblidem, és dinamitar la possibilitat de que l’escola es convertisca en la transmissora d’uns valors igualitaris i d’uns principis democràtics més profunds que els de les votacions periòdiques. I ho han aconseguit.
Analitzem, si més no, la situació educativa actual. Ens trobem amb una assignatura d’una hora setmanal en la què es impossible articular uns continguts amb una mínima coherència, tot i que aquesta mancança, no ho oblidem, es responsabilitat dels qui van dissenyar l’assignatura i no van preveure una càrrega horària digna. A més d’aquesta primera dificultat, hem d’afegir que la polèmica envolta l’existència d’una activitat educativa com aquesta, que es troba qüestionada socialment, i necessitada de justificació contínua. Amb tot això, el professorat s’hi troba en una situació d’incertesa i inseguretat que posa en qüestió la seua llavor professional des de tots els àmbits; l’administració el menysprea, l’alumnat no se’l creu, els pares i mares en dubten i els professorat no el valora. Si afegim la interinitat d’una bona part d’aquest professorat i el seu accés a través de borses de treball il·legals en bona part dels casos, ja tenim dissenyat l’escenari perfecte per desenvolupar una tasca de baixa intensitat. La millor manera d’esquivar una situació tan compromesa és emparar-se en un llibre de text neutre, amb poques qüestions discutibles i evitar qualsevol conflicte. En la pràctica; descafeïnar una assignatura que havia de ser crítica i eix de la reflexió moral transversal de l’educació, i convertir-la en una “maria” sense cap implicació moral, personal ni social. És a dir, refermar la hipocresia i el cinisme com a model d’ensenyament moral.
Amagats darrere de l’excusa de la llengua i emparats per les condicions descrites abans i que ells mateixos s’han encarregat de generar, han aconseguit difondre el dubte sobre la idoneïtat d’una assignatura d’aquestes característiques, fins al punt que enquestes recents (El País 11/12/08) manifestaven una opinió majoritària a acceptar-ne l’optativitat, com si de l’assignatura de religió es tractara. Però el problema és que justament això és el que no podem permetre, perquè el caràcter més innovador i revolucionari d’aquesta assignatura és el seu caràcter universal i obligatori, que obliga a creients i no-creients, cristians i musulmans a dialogar i acordar uns mínims convivencials comuns a tota la societat. Si cedim en aquest aspecte tornem a la tirania de la moral religiosa imperant, a la que convé que l’actual situació moral, hipòcrita, cínica i injusta, es mantinga en vigor. I per aconseguir-ho, res millor que deixar les coses com estan, sense qüestionar-les. Per això els molesta una Educació per a la ciutadania en condicions. Per això hem d’intentar implantar-la amb les màximes garanties.

12/23/2008

El Papa i l'homosexualitat



Segons el Papa Benet XIII, la humanitat està en perill (El PAIS). Com ho sentiu. Igual que la selva amazònica es troba en perill de desaparició, de la mateixa manera, la humanitat també. Però si en el cas de la selva és l'acció de l´ésser humà la causa de la seua devastació, en el de la humanitat és l'homosexualitat i la transexualitat la que acabarà amb ella. Quina por! Quin perill!

Com es pot ser tan cínic, tan cruel i tan inhumà. Es pot mentir, fins i tot utilitzar l'argumentació per a convéncer, però hi ha arguments que blasmen el cel, i mai millor dit. És que el Papa ha oblidat els milers d'homosexuals assassinats per la seua condició, els patiments humans de molts transexuals, que han hagut de patir les burles i insults al llarg dels temps? És queda gens de compasió, d'humanitat, de dignitat en aquesta església?

Podia haver dit moltes coses sobre l'homosexualitat i la transexualitat, i algunes respctables (no totes, eh?) però dir que estan acabant amb la humanitat, que són un perill... això no ho pot dir, perquè està cometent un crim molt major, el de menysprear les víctimes i lloar els botxins.

Clar que en això són experts, no? També ho han fet amb les víctimes de la guerra civil espanyola i amb moltes víctimes més, a les que van silenciar i oblidar només per no combregar amb la seua ideologia.

Patètic!

12/21/2008

Avortament


La necessitat d'una llei de plaços és una demanda social que no pot deixar-se passar més temps. Després de repetits intents frustats (l´'ultima legislatura de Felipe Gonzalez) i de promeses no acomplertes (la primera legislatura Zapatero), ara és el moment de tirar endavant una llei de plaços similar a la que està vigent en la major part dels paisos europeus. Excepció feta d'Irlanda (on està prohibit en tots els supostos), Polònia i la Gran Bretanya, la resta de països tenen vigent una llei de plaços que evita patiments innecessaris a les dones, i els reconeix el dret a decidir.
L'Esglèsia ja escalfa motors i prepara manifestacions per la família, però açò és inevitable. Aquest país no pot estar més temps sotmés a la dictadura moral de l'esglèsia, i ja és hora de desempallegar-se de la seua tutel·la. Els vots no poden ser excusa ni raó per ajornar el reconeixement d'un dret necessari.

12/17/2008

No és cert


Arran de l'últim article, he conegut el manifest NO ÉS CERT. És una resposta decidida i raonada a les crítiques de què parlava en l'anterior article, perquè NO ÉS CERT que a la nostra escola s'haja imposat un model pedagògic diferent al de sempre.
perquè NO ÉS CERT que haja baixat el nivell dels estudiants (quin nivell? el d'oli?)
perquè NO ÉS CERT que els alumnes d'ara siguen diferents als d'abans
perquè NO ÉS CERT que els mestres d'ara tinguen una formació massa pedagògica
perquè ÉS CERT que l'escola, la Universitat i l'educació en general necessita un canvi, però un canvi innovador, alliberador i compromés amb una societat més justa i igualitària.
Per això, tots aquells que estigueu farts de Manifestos antipedagògics, de Ricardo's Moreno's, de planys per l'eduació perduda i de valors desapareguts...
Signeu el Manifest pedagògic.

12/14/2008

Educació



Existeix una visió de l'educació que està molt estesa entre els ensenyants i que gaudeix d'especial atenció entre els mitjans. És la visió de la debacle moral, de la falta de nivell, de la poca educació de la joventut i la manca d'interés, de la lluita en la que s'han convertit les aules, de les famílies desestructurades i despreocupades o excessivament permissives. En fi, la visió tremendista segons la qual sembla que les coses estan a punt del col·lapse.

Al periòdic El País la polèmica està tenint un especial ressó (Algunos males del sistema educativo, R. Moreno, 4 de diciembre; La estafa de enseñar a enseñar, A. de la Oliva, 8 de diciembre), tot i que aquest periòdic hauria d'estar més receptiu a altres visions més constructives de l'educació. Però sort que en un racó de les Cartes al director, s'ha imposat una mica de seny, MIGUEL ÁNGEL GÓMEZ CRESPO, amb Aprender a enseñar, diu les coses com s'han de dir i recorda el que s'ha de recordar. Per desgràcia, molts ensenyants creuen ser els transmissors de la saviesa, els únics coneixedors de la veritat i els anomenats a salvar les ovelles descarriades d'aquesta societat en decadència. Però no és així, cada vegada més, la nostra professió està transformant-se al ritme que es transforma la societat, i necessitem aprendre coses que als mestres d'abans (als del Batxiller i la revàlida i fins i tot el COU) no necessitàven. Admetre açò pot ser és difícil, fins i tot discutible des d'un punt de vista sindical, però malgrat tot imprescindible per a desenvolupar la nostra faena d'educadors. I qui no comprenga açò pot dedicar-se a plorar pels temps perduts i la societat sense moral.

12/10/2008

Violència


Les cròniques periodístiques (podeu trobar-ho a Vilaweb) parlen de violents enfrontaments entre joves i policia a les principals ciutats gregues. Una primera reflexió ens dona peu a pensar que només la violència ocupa espai als informatius, només quan les protestes degeneren en aldarulls són objecte d'atenció dels mitjans. Mentre, les protestes pacífiques dels estudiants universitaris de casa nostra contra Bolonia, passen desapercebudes...fins que retenen algun professor o prenen per la força el rectorat.
Però podem anar més enllà, i reflexionar sobre l'extranyesa que ens produeixen els brots violents, la imcomprensió que ens motiven els fets, com si no ho poguérem comprendre, com si no sabéren d'on ix tanta violència continguda.
Però és una reflexió superficial, perquè la violència esclata quan la frustració arriba a extrems insuportables, quan ja no queden mitjans d'expressió, de diàleg, quan no trobem interlocutors, quan ens menyspreen, i ens ignoren. Aleshores la violència apareix de no sabem on, i els interlocutors s'asseuen ves a saber com.
Preneu nota polítics nostrats (malgrat tot, per ser nostres, encara que no els volem) perquè els moviments socials necessiten expressió i reconeixement, i pretendre ocultar-los darrere unes imatges buides i manipulades només genera més frustració... i, potser, violència.
Font de Mora, espavila't!

12/08/2008

Racisme


Segons una enquesta de la que es fa ressó el periòdic El Pais, han canviat les preferències racistes dels espanyols. Segons sembla ja no son els gitanos el col·lectiu que concentra el major rebuig, sinó els marroquins. Les causes d'aquest canvi d'objectiu d'odi no s'expliquen a l'article, però tots podem pensar que l'augment de la seua presència als nostres carrers pot estar darrere d'aquesta visibilització. També augmenta el rebuig front als sudamericans, tot i que en aquest cas la proximitat històrica i lingüística es major. De tota manera, sembla que sempre necessitem un objectiu cap al que dirigir el nostre odi. En comptes d'anar eliminant tabus i estereotips, només els canviem de lloc.
Trist.

12/05/2008

València




Una impressionant publicitat de València mostra una ciutat màgica on el futur és present, els cotxes de carrera circulen sense embussos i les falles cremen la vulgaritat. La realitat de la nostra ciutat és ben diferent, i els que hi vivim ho sabem de primera mà. Però aquest fet no desvirtua en absolut el caràcter imaginatiu i atraient de l'espot, que encisa des del primer minut i convenç fins al punt de creure que es tracta d'una altra ciutat, una europea i moderna, i no la que nosaltres coneixem.



La primera temptació seria denunciar el caràcter manipulador de la publicitat, però no crec que aquest siga el cas. La publicitat dibuixa amb imaginació una realitat que no existeix, però que troba el seu sentit en ella mateixa, l'espot és magnífic sempre que no el comparem amb la ciutat de referència. Si l'objecte publicitari no s'amotlla a la seua promoció, no es reponsabilitat de ningú més que de la pròpia ciutat i els seus dirigents, més preocupats per mostrar una visió idealitzada i modèlica que en convertir en realitat aquest model de ciutat. És trist, però és el que tenim, i a tots aquells que acudisquen a trobar dofins voladors, taurons implacables o alegria de viure, els mostrarem la mediocritat, el mal gust i l'abandó d'una ciutat que vol viure un futur digne i alegre, i no la deixen.

12/03/2008

Judicialització


Doncs sembla que no. Segons diu la notícia publicada a Vilaweb el Suprem tampoc es competent per jutjar els morts i desapareguts de la Guerra civil ni el Franquisme. Garzon perquè no tenia jurisdicció en aquest aspecte, els jutjats de poble perquè no poden jutjar personalitats aforades, i ara el Suprem perquè ja no queden responsables aforats. La qüestió és que la justícia no vol, o no pot (per què no? Jo no hi entenc) reprendre el tema de les víctimes de la guerra civil i el franquisme.
De totes maneres, jo pense que aquesta derivació cap a la justicia no és més que el reflex de la impotència política i social per abordar aquest aspecte de la memòria social. La única manera coherent d'abordar aquest tema seria de manera frontal i oberta, apel·lant a la política com espai de verterbració social i convivència, i decidint recuperar la memòria dels desapareguts física i moralment.
La resta d'actuacions només demostren la impotència d'una societat que no sap assumir el seu passat, que no vol restaurar la dignitat històrica i que no pot encarar la democràcia de manera completa i consequent.
Ho sent.

11/30/2008

Laïcisme



El succés del crucifix de Valladolid, torna a posar d'actualitat la qüestió de la laïcitat de l'estat. Sembla que els entrebancs continuats contra la separació d'esglèsia i estat no paren. Interessos morals, socials i econòmics ben clars, no paren de posar traves al desenvolupament d'una societat civil autènticament laica en la que, no ho oblidem, cabrien totes les confessions religioses, però en igualtat de condicions i sense limitar la llibertat dels no creients. No se perquè, però sembla que els qui no tenim religió, no tenim creences que defensar, ni drets trepitjats.

Doncs no és així. És absolutament necessari deixar d'imposar les creences catòliques a tota la població. De manera clara o amagada. A través de la negació a una veritable educació ciutadana, o de la imposició de la simbologia catòlica. Ells saben, que els prejudicis i estereotips d'una educació informal invisible però molt influient, continua exercint el seu poder manipulador. Per això no volen una educació moral formal i que mostre les cartes que s'hi juguen. Prefereixen els tabús i els crucifixos.

11/29/2008

Victòria


Ha estat un èxit rotund! La manifestació contra la política educativa del govern valencià, amb Font de Mora al capdavant, és un missatge clar que no pot ser obviat. La major manifestació a València des de la de la guerra d'Irak, no pot més que fer recapitular aquest govern intransigent i cabut, que tropeça amb les parets més evidents.
A partir d'aquest moment, hauràn de tenir més cura de les seues amenaces, hauràn de vigilar més les seues declaracions, i hauràn de calcular més les mesures que posen en marxa, perquè davant seu tenen una societat civil que demana mesures políticament eficaces i dignitat.
Endavant

11/28/2008

Zweig




Avui, dia 28 farà 127 anys del naixement de l'escriptor, assagista i filòsof austríac Stefen Zweig. És aquest un bon moment per recordar la figura d’un intel·lectual humanista compromés amb una Europa que s’estava enfonsant en el moment de la seua mort decidida de manera voluntària.
Durant els últims anys de la seua vida havia trobat en Montaigne l'ànima bessona en la qual veure’s reflectit, i s'havia dedicat a escriure una biografia molt personal que, conforme passava el temps, s'anava semblant més a una autobiografia, just en el moment que identifica les lloes al suïcidi del mestre amb la destinació de la seva pròpia vida. L'exemple d'un esperit radicalment lliure, tolerant i obert, en un món dominat per la intolerància (el segle XVI europeu, assotat per les guerres de religió), la submissió i l'absència de diàleg, col·loca a Zweig davant la seva pròpia destinació (en un segle XX destruït moralment pel nazisme). Ell, com Montaigne, també ha de viure en un món injust (la segona guerra mundial semblava ser la tomba de l’humanisme) del que se sent exclòs i davant el qual únicament li queda el recurs del seu tancament interior a través de l'escriptura. Enveja a Montaigne el seu refugi, la seva torre repleta de llibres en la qual el seu jo pot expandir-se sense limitació. Zweig, en canvi, es troba a Brasil, exiliat, deprimit i sense accés a les fonts literàries necessàries per a redactar els seus escrits. El seu allunyament d'una Europa, que somiava humanista, però havia esdevingut un autèntic infern no fa més que afegir neguit a un esperit ja de per si mateix cansat de contemplar tant horror.

11/26/2008

Immigrants


El conseller d'immigració i ciutadania (i no deixa de ser curiosa la utilització tan ostentosa d'una paraula vilipendiada en altres àmbits), l'incombustible Rafael Blasco, ha aconseguit portar endavant a ca nostra (com no!, ens hem convertit en la reserva espiritual pepera) el contracte d'immigració.
La llei aprovada pel govern valencia sembla tan inútil com sonora, perquè en realitat no es comprén quin nou dret adquiriràn els immigrants pel fet de signar un contracte que es suposa acceptat per la resta de la ciutadania. O son diferents i necessiten recordatoris especials per tal de convertir-se en ciutadans, o la rúbrica sembla purament cosmètica. Però clar, el mateix fet de necessitar un assentiment escrit a uns valors que estan per definir (i ja tinc gana que comence el debat sobre quins son aquestos valors i coneixements que implicaran la condició de ciutadà... valencià? espanyol? europeu? cosmopolita?) implica una desconfiança insultant.
Però ahí tenim al conseller que si fora professor de secundària parlaria en anglés, vigilar atentament per apareixer als mitjans amb assiduitat, i per deu que ho aconsegueix! Però a quin preu!

11/19/2008

Batalla guanyada



L'anunci del Conseller Font de Mora, i de la Secretària d'Educació, Conxa Gómez, d'una moratòria en l'aplicació de l'ordre d'Educació per a la ciutadania (http://www.pagina26.com/comunitat-valenciana/lstepv-no-confia-en-la-possible-moratoria-sobre-epc.html) pot ser considerada com una marxa enrere en l'enfrontament que manté aquesta conselleria amb la comunitat educativa. Després d'anunciar repetidament la intenció d'aplicar l'ordre en tots els aspecte en que es plantegà, ara fa un retruc i admet el que és un clam en qualsevol centre. Pense que aquesta aturada pot ser considerada com un triomf dins d'aquesta guerra que ens enfronta, però no com la victòria final. És molt probable que es tracte d'una jugada estratègica destinada a desmobilitzar una protesta que comença a ser important. Per tot això, no podem donar ni un pas enrera; s'han de continuar les protestes i, sobretot, la manifestació del dia 29, que ha de representar un avís sense discussió.
Ara que tenim un pas donat, continuem endavant. Cap a la vitòria

11/18/2008

El sabor de la ciutadania

El sabor de la ciutadania ha estat l'inici, el punt de partida, però una ciutadania proactiva exigeix més, exigeix una vigilància constant, un anàlisi exhaustiu, una crítica desperta. Això és el que pretenc fer des d'aquest bloc. Analitzar el present, comentar les notícies més cridaneres, fer-me ressò dels avanços i retrocesos en la construcció d'una ciutadania democràtica.
Espere aconseguir-ho, si més no, en certa mesura.